Vas per ahí, coneixes gent. Una russa que podria ser model i que a més de la llengua eslava parla perfectament anglés, italià, castellà i —¡oh, maravella!— entén el valencià i diu algunes frases. Un canadenc rialler i curiós, d’origen búlgar, que de tant en tant pregunta ¿y cómo se dice eso en valenciano?. Una murciana que vol aprovar el Mitjà. Llavors s’acosta una de València ciutat que no sap ni què és Catarroja i aconsella al personal que no aprenga valencià perquè no sirve para nada y el castellano es mucho más rico. A tu se’t queda cara de pòquer, emets un sospir, contenint-te, i preferixes no eixir a la palestra. I penses com de bo és viatjar, penses en allò de la «integració» i rius per no plorar; penses en la faena que queda per fer; penses que els de fora no nos trauran, perquè els de dins ja s’encarreguen de fer-ho.
(Redacció modificada en juliol de 2024)
2 comentaris:
Doncs aixó... que bo és viatjar!
Si començarem a contar... En fi, deixem-ho estar.
Publica un comentari a l'entrada