dijous, 26 de març de 2009

«Ei, que tu no ets de la tribu!»


Hi ha situacions que, malgrat la seua quotidianitat i la normalitat que vulguem atorgar-los, no deixen de ser lamentables i tristes. Vejam: una dona veneçolana em conta que a la faena, en la qual ha d’atendre el públic, se li acosta un xic universitari que s’adreça a ella en valencià. Ella, com pot, l’atén en la mateixa llengua, ja que està aprenent-la, i posant-hi molt d’esforç, a la seua edat –va a classes de llengua i també a un grup de reforç de l’oral en les seues hores lliures. Doncs resulta que, en atendre el xic, la dona no ha dit o pronunciat alguna paraula del tot correctament, cosa normal en el seu estadi d’aprenentatge. Ell, que no sabem si no l’ha entés, o simplement nota que no és valenciana (o les dues coses), llavors canvia de llengua i li parla en castellà. Però no sols això, també demana a la dona que canvie i li parle en aquesta llengua.

I ara ella, amb la melodia bonica i exòtica del seu valencià, em conta el fet afrontada, i es queixa , amb raó, que no és la primera vegada que valencianoparlants li neguen l’oportunitat de practicar i aprendre la llengua.

Altra xicona castellanoparlant de València capital, també estudiant de llengua–que per cert, reïx a parlar-la bastant bé–, em conta que la família del seu xicot a Algemesí es nega a parlar-li en valencià, tot i que ella en fa l’esforç continu. A més a més, es riuen de la seua manera de parlar, tot acusant-la de “falsa valenciania” amb frases del tipus «veniu ací des de València*, que no heu parlat valencià en la vida, i ara voldreu parlar-lo millor que mosatros, que si "aleshores", que si "una estona"...». Aquestes frases les diuen amb un cert to de sornegueria i retret, que ella, òbviament, no entén.

Anècdotes així, n’he sentides un bon grapat. I jo dic, a veure, posem-nos en la pell de l’aprenent que, tant si ho és per esdevenir un ciutadà plenament integrat en la realitat valenciana, com si ho és per interés purament laboral (punts per a oposicions), es troba amb aquest tipus d’actituds gens facilitadores del seu aprenentatge, fins i tot a vegades hostils, per part dels nadius. ¿No és ben probable que s’hi resigne i diga «a tomar por culo el valenciano, que no lo puedo hablar con nadie, y además, no me hace tanta falta»? Què faríeu vosaltres, en el seu lloc? Possiblement diríeu el mateix. I és que sovint ens queixem que es violen els nostres drets lingüístics, parlem d’integració, etcètera, però som nosaltres mateixos –o almenys un bon gruix de la societat valenciana– els qui tanquem la porta als pocs que tenen el desig d’aprendre la nostra llengua i comunicar-s’hi amb nosaltres. Ens trobem molt còmodes en la tribu. Però ja sabem quin pot ser el destí d’una tribu que es comporta així en un món de contínues migracions, on, lingüísticament, sobreviu el més fort: desaparéixer. Com a valencià, davant d'actituds sectàries de paisans meus, no puc evitar sentir una profunda vergonya. I és que tots els qui parlem català hauríem de sentir vergonya davant d’açò. Tots. Potser aquest seria un bon pas per a finalment prendre consciència del problema i obrir-se al nouparlant i/o al nouvingut en la llengua pròpia. I més encara quan aquest la vol aprendre.

*Podeu canviar València per Veneçuela, Albacete, Requena, o qualsevol lloc que no siga el seu poble i el seu cercle reduït d’amistats i família.

4 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Una miqueta de fascisme lingüístic és necessari per a conservar la llengua, però no precisament d'esta manera... Lamentable, ja ens queixarem més avant, ja.

Josep Lluís ha dit...

Vaja, Comtessa, dec estar espés perquè no t'he entés molt bé... :S

No crec que haja reflectit al "post" cap actitud feixista... i trobe que el feixisme no ens cal en absolut, en cap àmbit, que ja en vàrem tindre prou, d'això! El que tracte d'exposar ací és una situació en què algú vol aprendre una llengua i integrar-se en un grup, i un altre, que pertany al grup i parla aquesta llengua, que no el deixa.

Salut!

Comtessa d´Angeville ha dit...

A vore, que no serà tant que tu estigues espés com que jo no m'explique. Me referia a que amb el tema de la llengua cal que a voltes sigam un poc intolerants, però no de la manera en que tu exposes.
Exemple: si vaig a un lloc, jo què sé, una tenda, una cafeteria, un lo que siga, i parle en valencià, igual me dona que me contesten en castellà, jo seguiré parlant valencià i si no m'entenen que m'atenga altre. Feixista en eixe sentit, i no me val l'excusa de que clar, si la pobra cambrera és rumana i acabà d'aplegar... pos mira, igual de poc té que entendre en eixe cas valencià o castellà, i si porta ací temps té l'obligació de conèixer les dos llengües. I aixina en tots els àmbits, igual me té una cafeteria que una comissaria.

Entens ara què volia dir? Que devem ser intransigents, encara que en ocasions siga una falta d'educació, però o fem les coses aixina o no avançarem mai, tot el contrari, anem arrere a passos de gegant...

Josep Lluís ha dit...

Sí, t'entenc perfectament. Exposes situacions en què a vegades hi ha conflicte. És un assumpte delicat... En qualsevol cas, pense (crec que com tu) que no és intransigent, intolerant o de mala educació adreçar-te en valencià a qualsevol persona en un país en què aquesta llengua és oficial. És un dret i està en la llei. Més encara en un organisme públic o en una situació en què tu ets clienta i en què a qui et serveix interessa que tornes a gastar-te els euros en el seu local. Dit açò, insistisc en què és un tema delicat, perquè les maneres d’actuar dependran de la persona (tu o a qui parles) i de la situació concreta: en cas que no vos entengueu, per exemple, tu i el teu interlocutor segurament parleu una llengua que coneixeu els dos, en què vos pugueu entendre (castellà, anglés, francés...). En aquest cas, si l'actitud d'ambdós és positiva, i realment no hi ha cap manera d’entendre’s, no crec que a cap dels dos vos faça nosa canviar de llengua, no? (ací cadascú sabrà) El que ocorre és que en el nostre context, és massa normal (encara!) trobar-nos amb gent que en escoltar que ens hi adrecem en valencià, demana/exigeix que canvies de llengua a una en concret, el castellà, sense ni tan sols fer l’esforç d’entendre’t, ni justificar perquè demana/exigeix el canvi, i fins i tot acusant-nos de mala educació o de tindre «ganes de fotre»; quan no directament afirmen no entendre la llengua, quan no és cert (i no m’ho invente ni exagere, en conec casos) per tal de fer-te canviar a la seua.

El cas que expose ací és diferent però també bastant trist (al meu parer, és clar), i és el de la cambrera romanesa (agafant el teu exemple) que a pesar d’adreçar-se al client en valencià, és “rebutjada” lingüísticament pel client valencianoparlant, mitjançant actituds 1) aconsellar canviar al castellà 2) exigir canviar al castellà 3) riure’s del seu parlar i demanar al canvi al castellà, etc, etc.

Salut comtessa