dimarts, 18 de maig de 2010

La paraula de la setmana: «andola»

L’andola és un lloc indeterminat per on la gent tresca, passa, un paratge fora de camí, desavinent. La paraula és un poc difícil d’entendre si no és dins de l’expressió córrer l’andola, que pareix que és bàsicament l’únic context en què s’utilitza. «Córrer l’andola», doncs, vol dir anar d’ací cap allà, vagarejant, corrent món, sense fer res de bo o res de profit. L’expressió té, per tant, un punt negatiu, de crítica. Ja fa temps que la vaig llegir en una novel•la de Josep Lozano, Crim de Germania (allà es deia bandir i córrer l’andola) i casualment fa uns dies la meua iaia la va utilitzar, juntament amb una altra expressió sinònima, anar a la dula. Aquesta última s’aplica sovint als xiquets, i vol dir anar en llibertat, sense control ni vigilància de ningú. Per això també se sol dir que un nano s’ha «criat a la dula».

«Andola» es pronuncia amb o oberta, tot i que sembla que això varia segons les zones geogràfiques. Jo he sentit el mot pronunciat alternativament de les dues maneres per la mateixa persona. L’origen és un tant incert; podria provindre de l’àrab gandura, que vol dir «dona coqueta, gandula i frívola».

Vinguen d’on vinguen aquestes paraules i expressions, l’important és que encara són vives, i crec que nosaltres les hem de mantindre. Per tant, menys anar-se’n per ahí i més «córrer l’andola».

A Rodamots ja se'n va parlar, d'aquesta paraula.