L’andola és un lloc indeterminat per a on la gent trisca, un paratge de difícil accés, fora de camí. La paraula és un poc difícil d’entendre si no és dins de l’expressió córrer l’andola, que pareix que és bàsicament l’únic context en què s’utilitza. «Córrer l’andola», per tant, vol dir anar d’ací cap allà, vagant, corrent món, sense fer res de bo o de profit. L’expressió té, per tant, un punt negatiu, de crítica. Ja fa temps que la vaig llegir en una novel·la de Josep Lozano, Crim de Germania (allà es deia bandir i córrer l’andola) i casualment fa uns dies la meua iaia la digué, juntament amb una altra expressió sinònima, anar a la dula. Esta última s’aplica a sovint als xiquets, i vol dir anar en llibertat, sense control ni vigilància de ningú. Per això també se sol dir que un nano s’ha «criat a la dula».«Andola» es pronuncia amb o oberta, tot i que pareix que això varia segons les zones geogràfiques. Jo he sentit la paraula pronunciada de les dos maneres per la mateixa persona. L’orige és un tant incert; podria provindre de l’àrab gandura, que vol dir «dona coqueta, gandula i frívola».
Vinguen d’a on vinguen estes paraules i expressions, el fet és que encara són vives, i crec que les hem de mantindre. Per tant, a més d’anar-se’n per ahí podem «córrer l’andola».
En Rodamots s’ha parlat d’esta paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada