dijous, 13 de maig de 2010

La paraula de la setmana: «esme»

La paraula d’aquesta setmana és una de tantes que els nostres majors encara utilitzen i que, al meu parer, els principals diccionaris no contemplen en tota la seua amplitud d’accepcions. Es tracta de l’esme. «Esme» és sinònim de trellat o seny, de coneixement a l’hora de comportar-se i, especialment, a l’hora de dur un negoci o qualsevol empresa que implique càlcul i previsió. Tindre bon esme és obrar de manera assenyada, adequada i encertada, amb previsió. I al contrari, no tindre esme és ser un destrellatat, un inconscient. Hom perd l’esme quan perd la raó, es torna boig ―aquesta darrera expressió se sol fer servir quan hom es deixa dur per la passió sexual.

El mot és del segle XIII i prové del verb aesmar o esmar, que significa «calcular», «deduir», i que al seu torn ve del llatí adaestimare.

Els diccionaris com el DIEC o l’Enciclopèdia, sense bandejar «esme», donen prioritat a la forma esma, que és posterior i correspon a la pronúncia del català oriental. Malauradament, tan sols contemplen l’accepció de aptesa per a fer instintivament, maquinalment, alguna cosa. O siga, esme com a sinònim d’orientació. D’ací vénen expressions tan utilitzades com «caminar [o fer] una cosa d’esma», ço és, a ulls clucs o per instint.

Per saber-ne més, pregunteu als vostres majors o consulteu:

De lexicografia valenciana (estudi del Vocabulari del Maestrat de Joaquim Garcia Girona), Lluís Gimeno Betí, IIFV 1998, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (pàgina 103).

El deler de les paraules (Les aportacions de Germà Colón a la romanística), Emili Casanova i M. Teresa Echenique, PUV 2008 (pàgina 121).