Les parets parlen: «servei» o «servici»?

En aquest país, en qualsevol circumstància en què es planteja una qüestió o un dubte lingüístic quan la llengua en qüestió és el valencià, tothom, coneixedor o no del tema, hi diu la seua amb paraules vehements tot i mostrant una confiança fora mida en si mateix, com qui és posseïdor de la veritat absoluta. A més, hom sol simplificar i cerca solucions a aquests dubtes que menen envers dues úniques possibles respostes oposades i excloents l’una de l’altra. Ja sabeu de què estem parlant: ¿cal dir este o aquest, juí o judici, és català o valencià, pebrera o pimentó, artista o artiste, graó o escaló, us o vos, dos o dues, eixir o sortir, homes o hòmens, faena o feina? Davant plantejaments intrínsicament excloents, no és estrany que el que comença sent un dubte innocent suscite aferrissades discussions i porte sovint a desgavellades conclusions, filiacions lingüístiques sectàries, empobridores, pròpies d’una ment reduccionista… o directament i in extremis, a l’abandó de la llengua per part de l’aprenent o usuari. La paranoia a vegades és tal que quasi pots endevinar el partit polític amb el que simpatitza un parlant, depenent de quin mot faça servir. ¿Ens hem tornat bojos? I és que tot ajuda perquè els valencians ens barallem per dos accents i quatre lletres: el desconeixement del dialecte valencià en conjunt; la desconfiança en una normativa ―¿o potser un ensenyament?― que, cal dir-ho, en el passat ha sigut excessivament reduccionista, cultista ―a la defensiva de tot el que feia olor de castellà―; com també la desconfiança en qualsevol normativa, que de tot n’hi ha… per no parlar de l’absurditat del secessionisme lingüístic, que des de la seua tosquedat i entossudiment (disfressat de populisme) encara entrebanca que la nostra llengua siga un vehicle de comunicació normal i embolica la troca per tal que valencianoparlants i aprenents de valencià es confonguen una miqueta més a l’hora d’escriure i de parlar. (L’objectiu del secessionisme: que escriguem i parlem en la nostra llengua de la manera més allunyada possible de com ho fan els nostres veïns de Catalunya ―encara que això supose un exercici de malabarisme que empobreix el dialecte valencià en si― i que tot seguit fiquem el valencià dins d’una vitrina per admirar-lo junt amb la senyera i no tornar a usar-lo mai més).

Doncs bé, aquestes polèmiques m’han vingut al cap en trobar-me un exemple més d’estretor de mires lingüística. I aquesta vegada no ve de cercles secessionistes. La foto la teniu dalt, és de la porta d’un lavabo on es deia «Ell [és el vàter d’hòmens], servicis», fins que algú ha cregut veure-hi un error i ha esborrat servicis i ho ha canviat per servei. Bé, caldria assabentar aquesta persona que hi ha una cosa que es diuen doblets lingüístics que el diccionari defineix com a Mot que coexisteix amb un altre en una llengua a partir d’un sol origen etimològic. En poques paraules i centrant-nos en l’exemple: tan correcte és dir «servei» com «servici»: consulteu qualsevol diccionari. Ambdues vénen del llatí servitium i fins i tot sembla que «servici» (la forma que usem normalment els valencians) és més antiga; és la forma que es fa servir en la llengua oral i també en l’escrita (poca broma, per gent com Enric Valor, de qui parlaré més avant, que n’usa les dues); forma que no hauria d’excloure en absolut el mot «servei». I és que és realment una llàstima que un mot s’haja estigmatitzat com a «catalanista» i l’altre com a «blaver» i que es pense que una forma és correcta i l’altra no. Es barallen els castellanoparlants per dir hierba o yerba, o per dir garrofa o algarroba? Perquè ho hem de fer, doncs, nosaltres? Jo demane calma i serenitat a l'hora de discutir aquests temes, i recorde a qui em llija que la llengua és rica i cal fer-la servir tota, sense sectarismes.

Ah, si em pregunteu quines paraules cal utilitzar, de les que hi ha dalt en cursiva, la meua resposta és clara: sens dubte, totes.