Sensacions de primavera

Ja és primavera. Els cóps dels arbres de la Gran Via i del Túria verdegen esponerosos sota la llum intensa del sol que acarona pertot. Els arbusts dels jardins expel•leixen la una flaire que sorprén els nostres narius i ens en recorda l’existència, les flors acoloreixen escandalosament les ninetes dels nostres ulls. Al davall dels arbres, tacats pel mosaic de llum i ombra de les fulles ―però també en la parada del bus o en qualsevol cantonada― parelles conegudes o formades de bell nou, adultes o adolescents, s’abracen i es besen apassionadament davant els ulls del món que somriu sota un cel blavíssim, tan sols adornat d’alguns núvols esparsos, gruixuts, blancs, escumosos, vaporosos i majestuosos com gratacels que suren en l’aire en una miraculosa pau. Malgrat al•lèrgies, astènies primaverals o trastorns de son, es diria que tothom està de bona estrela: la gent crida però de joia, sonen els clàxons però ja no molesten, i fa un goig terrible estar pel carrer. Ens despullem de tantes capes de fredor i la nostra pell es reconcilia amb l’aire; tan sols ens cobreixen quatre teles. Ells mostren braços fornits, encatifats de borrissol, i sota les samarretes s’endevinen pits herculis. Elles ensenyen la rodonesa d’uns braços de pell llisa que el sol ja comença a colrar de carícies, la extasiant prominència dels escots generosos i fèrtils, la lluentor que brolla de cabells i dels llavis. Es desperta la nostra humanitat. En l’altre riu, el del llit nou, els pardalets voletegen enjogassats per beure les escorrialles de la pluja de l’hivern. És temps de resurrecció, és temps de reproducció.