dilluns, 8 d’octubre de 2007

Ascensió al Pic Penyagolosa


Diumenge set d’octubre, quan falten pocs minuts per a les nou del matí, Joan Vicent, Miquel (el pescaor de Pinedo) i jo, Josep Lluís, ens disposem a encetar la nostra jornada excursionista. Des de Benetússer, a l’Horta sud, ens dirigim amb un Mercedes automàtic (burlant-se, que diria el meu amic) cap a la població de Llucena, a l’Alcalatén. Una volta hi arribem, fem un passeig pel centre per tal de comprar pa. Trobem un forn gràcies a les indicacions d’una senyora autòctona, de la qual també aprenem el bell accent valencià de la gent d’estes terres.

A la plaça és dia de mercat. A l’únic forn obert ens enamorem d’un pa redó de poble, el qual comprem perquè ens servisca de contenidor del companatge que portem prèviament preparat. Més avant veurem que no teníem tot tan preparat. De camí al cotxe no podem evitar fer una pausa a la planta baixa d’una dona que ven tomaques. L’instint ens diu que pagarà la pena tastar-les. Ens en comprem tres, una per a cada u.

Deixem Llucena per continuar amunt cap a Vilafermosa. Primer entrebanc: probablement no tenim prou gasolina. Després d’uns deu minuts de revoltes decidim que és més sensat tornar enrere per repostar combustible a Llucena. Una vegada hem esmenat l’error reprenem el camí a Vilafermosa. Sense fer parada en esta població, ens desviem per un camí asfaltat, per bé que ple de clots, que ens mena al Mas de Borràs, on preteníem aparcar el cotxe i començar l’excursió, a més d’encomanar taula per a dinar, una vegada haguérem descendit del pic. Ja era, però, massa tard. Entre pujar i baixar s’haurien fet les cinc de la vesprada i probablement no ens prepararien un dinar a eixes hores. Seria millor esmorzar al mas i reservar el companatge que portàvem per dinar en la muntanya. L’encarregada del mas, molt amablement, amb un accent ben curiós mig tortosí, ens indica que no hi ha cap problema per esmorzar al lloc.

Després de cruspir-se un entrepà de tonyina amb tomaca ben generós, i de les indicacions de la pobletana, comencem a caminar per un senderol ascendent que ens allunya de les cases. És la una i deu. Hem de seguir les marques blanques i grogues que marquen el camí. Del senderol eixim a un camí forestal, on sense massa seguretat, atés que hi ha diverses senyals, prenem el camí cap a l’esquerra. Uns minuts més tard la pista s’acaba i ens trobem entre els matolls. Segon entrebanc: ens hem equivocat, no hem sabut llegir els senyals. Un poc baixos de moral tornem enrere. Hem aprés que quan el senyal té forma de creu, significa que eixe no és el camí, i que en canvi, quan les ratlles són paral·leles, és este l’itinerari a seguir.

A hores d’ara ja ens hem proveït d’unes branques seques que ens serveixen de bastó i ens seran molt útils. El senderol transcorre entre pins, sempre amunt. A poc a poc comencem a fixar-se en la vegetació que hi trobem: pins de dos tipus diferents, alguna carrasca, arbustos de romer sorprenentment alts i olorosos, el perfum de les tiges d’espígol, altres arbres i arbustos l’espècie dels quals no sé esbrinar.

Ara el sender s’ha tornat més pedregós, per bé que més fàcil ja que feia només uns minuts que trepitjàvem camins de terra encara humida per les darreres pluges. Als nostres peus s’obri una vall i comencem a gaudir de les primeres vistes.










Tornem a eixir a una pista forestal, pedregosa i ascendent. Des d’allà observem que encara no som a la muntanya que pertoca per a fer l’ascensió al pic. La ruta és més llarga del que pensàvem. Apareixen els primers símptomes de cansament, la suor ens amera tot el cos. No ens aturem, però. Joanvi troba al terra un pregadéu que devora amb precisió la seua presa. Admirem la bellesa perillosa i el respecte que provoca aquest insecte. Més amunt descobrim que no estem sols: uns metres més avant hi ha un gos llebrer que se situa a una distància prudencial de nosaltres. Sembla que continua avant i el perdem de vista. Sorprenentment, no el tornarem a veure, ni ell ni cap persona que se’n faça càrrec.

Som altra volta en un senderol, el qual seguim sense massa dificultats. Davall nostre hi ha una vall xicoteta comparada amb l’anterior. Divisem la paret d’un tossal de pedra sense gaire vegetació, que haurem de rodejar, i al darrere trobarem la falda que ens ha de menar al pic. Ens preguntem on dimonis hi ha la font de què ens havien parlat. Hi ha qui està esgotat, fem parades curtes i improvisades. Quan menys ho esperàvem trobem la Font de las Mozas, on bevem aigua fresca, el regal de la muntanya. Des d’allà es divisen dos masos arruïnats i els bancals sense conrear. Ens preguntem com seria la vida de qui visquera allí, allunyat de tot i de tots, de la comoditat de la vida al poble o a la ciutat.

Tornem a ascendir. Comença a fer frescor, de tant en tant ens posem el jersei. També comença a haver-hi gespa i els primers bolets. Ara, després de les pluges, és el moment idoni per arreplegar-ne, o com alguns diuen, caçar-ne. N'hi ha per tot arreu, encara que segons m’informen els que hem trobat fins ara no són bons per a menjar. Són grocs i si els arranques, la carn de davall de la caputxa recorda la forma d’una esponja. El paisatge és bonic. Encara que estem esgotats, admirem el que ens envolta. Trobem més classes de bolets, uns blancs amb forma fàl·lica, d’altres amb la caputxa blanca en forma de plat, i taques marrons. Un preciós bolet amb caputxa roja.










Per fi arribem a una altra pista forestal que ens mena immediatament a la base, l’últim lloc on pots arribar en cotxe. Ara comença l’ascensió en si, que no ha de durar més de mitja hora. Les cames ens fallen, em fan molt de mal els genolls. I el pitjor està per vindre.

Decidim fer la pujada més suportable menjant-nos les tomaques: a mos redó, sense sal, sense oli. Les expectatives no havien sigut en va: no calia adobar la meravellosa vianda, que era un plaer de per si, sense cap afegitó. Ho vaig saber abans que tocara la boca, en acostar el nas i sentir l’olor. Mai no n’havia tastat de tan bones.

Per fi som al cim! Hi ha tanta boira que jo sóc l’únic amb prou moral per pujar fins dalt de tot, on hi ha la placa que assenyala el punt més alt i una caseta. No s’hi veu res més enllà de la roca. Malauradament, hauré d’imaginar que sóc al punt més alt del País valencià: els meus ulls no podran corroborar-ho. Encete una xicoteta conversa amb la dona que vigila el lloc. És del poble més proper, Vistabella del Maestrat. Passa allà dalt deu hores al dia. No m’estranya que quan li comente la bellesa del lloc, ella no es mostre tan eufòrica com jo. També té un accent curiós: no apitxa quan diu la paraula “pujar”, sinó que pronuncia la “j” quasi com una fricativa postalveolar sonora (puʒáɾ). En comptes de dir “hui”, com jo, utilitza la paraula “avui”, paraula tan condemnada per alguns a València capital i rodalia (junt amb “sortir” o d’altres), per bé que és igualment valenciana. Per cert, casualment la paraula 'avui' l'havia vista escrita uns metres més avall en una placa de metall que informava de no recorde què. El mot estava ratllat i mig esborrat expressament, probablement amb una clau. Vet ací la intolerància lingüística sense eixir de casa nostra, fruit de la ignorància, una forma d’auto-odi. Però en fi, això són figues d’un altre paner.

Hem d’afanyar-nos en tornar, refer el camí amb prestesa abans que es faça de nit. Se’ns ha fet massa tard.

Tornem a passar per la font. Malgrat haver menjat la tomaca, començàvem a tindre gana. Decidim dinar allí, sense encantar-se massa. Gaudim del pa de poble i del companatge, de la frescor de l’aigua de la font. Tastem un mantega d’herbes casolana que Joanvi en persona ha preparat. Mentre devorem l’entrepà, un neguit ronda en la ment dels tres. Observe una línia de núvols totalment horitzontal, amb el sol al damunt. M’adone que, en qüestió de segons, el sol baixa fins on són els núvols i queda per uns instants totalment cobert. S’acosta el crepuscle. Ho comente. Després d’uns segons de silenci, Miquel, exaltat, crida: “Són les set i quart, mone d’ací o se’ns farà de nit!”.

Comença la recta final. Ens alcem tots esverats, arrepleguem les coses i comencem a caminar de pressa, quasi amb el menjar en la gola, per fer el camí de tornada. No ens podem permetre d’aturar-nos, seria realment perillós que es fera de nit al bosc: és molt fàcil perdre’s, deixar de veure els senyals, esbarar amb una pedra que no has vist. Hem de fer en una hora el mateix camí que abans ens havia costat vora tres. A pas lleuger i amb les cames endolorides, pense com hem sigut tan ingenus. Ens endinsem pel bosc, pels camins, passem els trams de pista forestal ràpidament, quasi negligentment de pressa. Ara vaig l’últim dels tres. Joanvi em diu que el que estem fent és una salvatjada. Té tota la raó.

Miquel, potser més conscient de la situació, encapçala ara el grup. Amb una habilitat per orientar-se i una memòria fotogràfica que Joanvi i jo no parem d’agrair-li, ens guia per les arbredes cada vegada més fosques, a mesura que ens endinsem per les valls. El pal que feia servir per recolzar-me millor ara serveix per a frenar-me en les pendents. Miquel ens anima, espantem la por amb comentaris optimistes del tipus “ja no queda gens, quasi hem arribat!”, “açò està fet, ho aconseguim!”. Comença a ser nit tancada.

De sobte, quasi miraculosament, divisem els llums del mas i acte seguit les primeres cabanes de fusta. No m’ho puc creure, ho hem aconseguit. Tots tres ens abracem. D’acord mutu decidim que conservarem els pals que tant ens ha ajudat.

Una vegada som al cotxe, de baixada cap a la carretera principal, el bosc ens fa l’últim regal: la visió d’una rabosa que se’ns creua per la carretera. S’atura davant el cotxe. Ens mira amb els seus ulls brillants, mentre camina amb pas elegant, encuriosida, al voltant del cotxe. Joanvi frena del tot. Estem eufòrics. Els pregue guarden silenci, mentre grapege nerviós dins la motxilla buscant la càmera. Joanvi apaga el motor del cotxe. No hi ha hagut sort. La guineu ja ha marxat.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Soc Miquel, només volia fer el meu comentari respecte a l´excursió i comentar algun punt de vista i alguna coseta qeu josep puga haberse deixat en el tinter. L´ascencio al penyagolosa es una excursió inolvidable sobre tot per el sender que agafarem. El problema que tinguerem va vindre arrel de no matinejar lo suficient i arribar al lloc a bon hora. Pero be deixant estes histories, podem dir que si les coses es fan ben fetes, l´excursió es una meravella i que yo crec que es de nivell mitjá. El dia d´abans, mentre sopavem, vaig comentar la posibilitat d´anar a vistabella del maestrat i pujar fins a l´ermita de sant joan de penyagolosa de la qual començariem el ascens, pero joanvi ens comenta que tambe es podía ascendir per vistahemosa del rio per un mas que ell coneixia per haver estat. ens comenta que la caminata sería mes llarga i tras pensarho acceptarem. Y a partir d´ahí ya la hgistoria que a narrat Josep amb tanta veracitat, poc me queda que afegir, simplement puc agrairvos l´esforç que fereu a la tornada que va ser un esforç sobrehumá yo mateix hui dilluns estic patint un poc de dolor al cul degut a les agulletes. Salutacions amics

Josep ha dit...

La veritat és que fou una animalà el que férem. Vam pagar la patenta, per inexperts. Gràcies a Déu que hui se'n podem riure!

Quin mal de cames...

DeiviDMD ha dit...

xe! esteu boigos!! Com se vos vau ocórrer emprendre l'ascensió al Penyagolosa eixint a eixes hores?

Espere que hageu aprés la llisó i que per futures excursions sapieu com s'ha de fer i com no. Perque ara s'acosta l'ivern i la muntanya es fa més perillosa.

Per altra banda, he de reconèixer que plantareu cara a la situació i al final vos ha quedat una bonica història per a recordar i contar. ;). Espere que feu motles més excursions i no quede com un fet aïllat. Ja sabeu que de normal podeu contar amb mi per fer aquest tipus de quedades. A més, puc proporcionar-vos rutes i més zones d'interès "caminatiu", així com la meua xicoteta experiència a la muntanya.

A més, espere que aquest espai continue en davant i es convertisca en el diari d'abord d'aventures al llarg de la nostra terra, d'on tenim molt que aprendre.

Saluts ;)

Anònim ha dit...

Felicitats Jose per la crònica. Com ja et vaig dir el dia de la mani m´ha agradat molt per diverses raons que ara explicaré però sobretot per un fet curiossíssim. Resulta que, a mesura que anava llegint el teu relat de l´aventura que tinguérem la sort de viure, anava endevinant, amb una precisió milimètrica, tot allò que anaves contant. No sé, com si haguérem observat els fets amb els mateixos ulls.
Bé, a més, he confirmat que eres algú potencialment "contador d´històries" diria jo.A la crònica entrevem una narració fresca com la d´aquella font màgica en què vam beure i un llenguatge que harmonitza els mots més sorprenentment erudits amb d´altres de més desenfadats per acostar-se al lector planer. M´agrada aquesta dansa que proposes al receptor que pal.lesa un caràcter conciliador a la volta que engrescador i inconformista. La dualitat, la contradicció com la mateixa vida.
A banda d´això, també m´agrada la sensibilitat vers la natura que desprén el text. Les escenes descrites dels paisatges i dels matisos més subtils d´aquella deliciosa natura mostren a un Josep LLuís amant del medi ambient. Clar que sí!
Ah! Miguel, pense que a pesar dels xicotets contratemps la jornada va ser exitossíssima per una raó fonamental: vam funcionar com a equip. Sí, cadascú opinava i era escoltat. Les decisions les féiem en comú i això em sembla també molt bonic en un món en el que es tendeix cada volta menys a això.
I res més que de categoria aquell dia, que repetirem planificant una miqueta més els itineraris. I a seguir ampliant aquest bloc, Jose, que em fa molt bona impressió.
Joanvi

lluis ha dit...

Ey Jose Luis! m'agradat moltisim la teva història del Penyagolosa. Entraré sovint al teu blog per vore que et contes. Escrius am un interés i una intensitat que es contàgia a qui et llig.
PD: es el segon comentari que escric, a vore si em deixa enviarlo esta volta la merda del ordinador.

lluis ha dit...

Aquesta vegada si. Al misatge original havia uns comentaris socarrons en torn a la vostra falta de previsió i a la "estranyeça" de que vos ocorreguera una cosa del gènere a tu i a Joanvi... que s`han perdut lamentablement.

sonia ha dit...

hola jose!
M´agrada molt el teu blog i totes les aventuretes que contes. A vore si un altre dia estic més inspirada i escric un poquet més, però és que porte un catarro...
Un beset i ves amb compte a la muntanyeta...

Anònim ha dit...

La manera de parlar a Vistabella és prou normal, apitxar és el que no és massa normal.
Fer una excursió al Penyagolosa des del Mas de Borràs no és la millor ruta per a conneixer bé el Penyagolosa. La ruta més aconsellable és eixir de de Sant Joan, a Vistabella. De la programació del temps no cal parlar-ne........ Vistahermosa no mai s'a dit així, sempre ha estat Villahermosa del Rio (els pobles del voltant diuen que és el poble de les tres mentides: "ni es villa (es poble) ni és hermosa (discutible) ni tiene rio (és un afluent del Millars)", però eixe és un altre tema.

Josep Lluís ha dit...

Estimat anònim,

Gràcies pels consells. En altra ocasió provarem de fer la ruta que proposes, i sobretot, amb més temps, puix aquesta va ser una excursió desastrosa quant al temps (d'ací l'anècdota, el motiu de l'entrada al blog).

Respecte de Vilafermosa/Villahermosa, ara ja sabem que el nom en castellà és el predomina entre la gent del poble. Jo vaig escriure el nom en valencià perquè existia, sense saber si allí parlaven valencià o no. Espere que ningú se senta ofés...:S

La manera de parlar de Vistabella és, com dic, molt bonica i molt normal (només faltava!). Em va cridar l'atenció precisament de manera positiva, perquè jo provinc d'una zona que apitxa, i m'agrada molt conéixer altres parlars. Quant a això que dius, que parlar apitxar no és normal... Bé, si et refereixes a què no és normatiu, totalment d'acord, evidentment no ho és. Si et refereixes a què no és "comprensible, lògic, excusable", vaja, jo no aniria tan lluny. Depén sempre del context. Sóc conscient que es tracta d'una pronúncia no-normativa i no-correcta a un nivell estàndard, però és el parlar de moltíssims valencians, que, ens agrade o no, no saben fer-ho d'altra manera.

Espere que, a banda dels detalls lingüísitcs superficials de què parles, hages gaudit amb l'entrada i amb el blog.

Salut!

Anònim ha dit...

El fong sembla una amanita! de les verinoses, la de "ALícia"!!!
Però no sé, eh, és solament una impressió...
L'agarràreu?

Josep Lluís ha dit...

Benvolgut Anònim, el fong no el vam agarrar, hauria sigut un pecat, tan bonic que era! I pel que dius, a banda d'un pecat podria haver suposat la ruïna definitiva de l'excursió!

El cas és que uns vint metres més avall n'hi havien d'altres, molts, que tenien el tronc i la part de davall la caputxa groga, amb la caputxa més xata i aplanada. Estos eren prou lletjos i sí que tenien pinta de verinosos.

Mai no saps les coses boniques que et poden matar!

Gràcies pel comentari

Anònim ha dit...

Ara sí que l'he llegit millor, i no he pogut evitar riure'm (perquè acaba bé)... és que començar tant tard una ascensió... i anar a comprar pa primer! I gasolina!
Això em recorda una parella que tampoc no té massa en compte els horaris... que hi ha molts llocs que tanquen quan ve la nit. I a la nit, la muntanya és perillosa, o això em sembla.


Bona entrada d'estrena

s'acomiada un/a que es va trobant cada volta millor :)