Ascensió al Pic Penyagolosa

Diumenge set d’octubre, quan falten pocs minuts per a les nou del matí, Joan Vicent, Miquel (el pescaor de Pinedo) i jo, Josep Lluís, ens disposem a iniciar la nostra jornada excursionista. Des de Benetússer, en l’Horta sud, ens dirigim amb un Mercedes automàtic («burlant», que diria el meu amic) cap a la població de Llucena, a l’Alcalatén. Una volta hi arribem, peguem un passeig pel centre buscant un lloc a on comprar pa. Trobem un forn gràcies a les indicacions d’una senyora autòctona, de la qual també aprenem el bell accent de la gent d’estes terres.

En la plaça és dia de mercat. En l’únic forn obert ens enamorem d’un pa redó de poble, que comprem per a que ens servixca de contenidor del companatge que portem prèviament preparat. Més avant vorem que no teníem tot tan preparat. De camí al cotxe no podem evitar fer una pausa en la planta baixa d’una dona que ven tomates. L’instint ens diu que pagarà la pena tastar-les. Ne comprem tres, una per a cada u.

Deixem Llucena per a continuar amunt cap a Vilafermosa. Primer entrebanc: probablement no tenim prou gasolina. Després d’uns deu minuts de revoltes decidim que és més sensat tornar arrere per a repostar en Llucena. Una vegada hem esmenat l’error reprenem el camí a Vilafermosa. Sense fer parada en eixa població, ens desviem per un camí asfaltat, però ple de clots, que ens porta al Mas de Borràs, on preteníem aparcar el cotxe i començar l’excursió, a més d’encomanar taula per a dinar, una vegada haguérem descendit del pic. Però ja era massa tard. Entre pujar i baixar s’haurien fet les cinc de la vesprada i probablement no ens prepararien un dinar a eixes hores. Seria millor almorzar en el mas i reservar el companatge que portàvem per a dinar en la muntanya. L’encarregada del mas, molt amablement, amb un accent ben curiós, mig tortosí, ens indica que no hi ha cap problema per a almorzar en el lloc.

Després de cruspir-nos un entrepà de tonyina amb tomata ben generós, i de les indicacions de la pobletana, comencem a caminar per una senda ascendent que ens allunya de les cases. És la una i deu. Hem de seguir les marques blanques i grogues que marquen el camí. De la senda eixim a un camí forestal, on sense massa seguretat, ja que hi han uns quants senyals, prenem el camí cap a l’esquerra. Uns minuts més tard la pista s’acaba i ens trobem entre els matolls. Segon entrebanc: ens hem equivocat, no hem sabut llegir els senyals. Un poc baixos de moral, tornem arrere. Hem aprés que quan el senyal té forma de creu, significa que eixe no és el camí, i que en canvi, quan les ratlles són paral·leles, eixe és l’itinerari que s’ha de seguir.

A hores d’ara ja ens hem proveït d’unes branques seques que ens servixen de bastó i ens seran molt útils. La senda transcorre entre pins, sempre amunt. A poc a poc comencem a fixar-nos en la vegetació: pins de dos tipus diferents, alguna carrasca, arbusts de romer sorprenentment alts i olorosos, el perfum de les tiges d’espígol, altres arbres i arbusts d’espècies que desconec.

Ara el sender s’ha tornat més pedregós, per bé que més fàcil, ja que feia només uns minuts que xafàvem camins de terra encara humida per les darreres pluges. Als nostres peus s’obri una vall i comencem a fruir de les primeres vistes.

Tornem a eixir a una pista forestal, pedregosa i ascendent. Des d’allí observem que encara no estem en la muntanya que pertoca per a fer l’ascensió al pic. La ruta és més llarga del que pensàvem. Apareixen els primers símptomes de cansament, la suor ens amera tot el cos. Però no ens aturem. Joanvi troba en terra una mantis religiosa (ell l’anomena pregadéu) que devora amb precisió la seua presa. Admirem la bellea perillosa i el respecte que provoca l’insecte. Més amunt descobrim que no estem sols: uns metres més avant hi ha un gos llebrer que se situa a una distància prudencial de nosaltres. Pareix que continua avant i el perdem de vista. Sorprenentment, no el tornarem a vore, ni al gos ni a cap persona que es faça responsable de l’animal.

Estem una altra volta en una senda, que seguim sense massa dificultats. Davall de nosaltres hi ha una vall xicoteta comparada amb l’anterior. Divisem la paret d’un tossal de pedra sense molta vegetació, que haurem de rodejar, i darrere trobarem la falda que ens ha de portar al pic. Ens preguntem a on dimonis està la font de què ens havien parlat. Hi ha qui està esgotat, fem parades curtes i improvisades. Quan menys ho esperàvem, trobem la Font de las Mozas, on bevem aigua fresca, el regal de la muntanya. Des d’allà es divisen dos masos arruïnats i els bancals sense conrear. Ens preguntem com seria la vida de qui visquera allí, allunyat de tot i de tots, de la comoditat de la vida del poble o de la ciutat.

Tornem a ascendir. Comença a fer frescor, de tant en tant ens posem el jersei. També comença a haver gespa i els primers bolets. Ara, després de les pluges, és el moment idoni per a arreplegar-ne, o com alguns diuen, caçar-ne. N'hi han per tot arreu; encara que, segons m’informen, els que hem trobat fins ara no són bons per a menjar. Són grocs i si els arranques, la carn de davall de la caputxa recorda la forma d’una esponja. El paisatge és bonic. Encara que estem esgotats, admirem el que ens envolta. Trobem més classes de bolets, uns blancs amb forma fàl·lica, altres amb la caputxa blanca en forma de plat, i taques marrons. Un preciós bolet amb caputxa roja.

Per fi arribem a una altra pista forestal que ens porta immediatament a la base, l’últim lloc on pots arribar en cotxe. Ara comença l’ascensió pròpiament dita, que no ha de durar més de mitja hora. Les cames ens fallen, em fan molt de mal els genolls. I el pitjor està per vindre.

Decidim fer la pujada més suportable menjant-nos les tomates: a mos redó, sense sal, sense oli. Les expectatives no havien sigut debades: no calia adobar la meravellosa vianda, que era un plaer en ella mateixa, sense cap afegitó. Ho vaig saber abans que tocara la boca, en acostar el nas i sentir l’olor. Mai no n’havia tastat de tan bones.

Per fi arribem al cim! Hi ha tanta boira que jo soc l’únic amb prou moral per a pujar dalt de tot, on està la placa que assenyala el punt més alt i una caseta. No es veu res més enllà de la roca. Malauradament, hauré d’imaginar que estic en el punt més alt del País valencià: els ulls no podran corroborar-ho. Mantinc una conversa breu amb la dona que vigila el lloc. És del poble més pròxim, Vistabella del Maestrat. Passa allà dalt deu hores al dia. No m’estranya que quan li comente que el lloc és molt bell, ella no es mostre tan eufòrica com jo. També té un accent curiós: no apitxa quan diu la paraula “pujar”, sinó que pronuncia la “j” quasi com una fricativa postalveolar sonora (puʒáɾ). En comptes de dir “hui”, com jo, utilitza la paraula “avui”.

Hem d’afanyar-nos en tornar, refer el camí a bon pas abans que es faça de nit. Se’ns ha fet massa tard.

Tornem a passar per la font. A pesar d’haver-nos menjat la tomata, començàvem a tindre gana. Decidim dinar allí, sense encantar-nos massa. Fruïm del pa de poble i del companatge, de la frescor de l’aigua de la font. Tastem una mantega d’herbes casolana que Joanvi en persona ha preparat. Mentres devorem l’entrepà, un desassossec ronda en la ment dels tres. Observe una línia de núvols totalment horitzontal, amb el sol damunt. M’adone que, en qüestió de segons, el sol baixa fins on estan els núvols i queda durant uns instants totalment cobert. S’acosta el crepuscle. Ho comente. Després d’uns segons de silenci, Miquel, exaltat, crida: “Són les set i quart, mone d’ací o se’ns farà de nit!”.

Comença la recta final. Ens alcem en un bot, arrepleguem les coses i comencem a caminar a pressa, quasi amb el menjar en la gola, per a fer el camí de tornada. No ens podem permetre aturar-nos, seria realment perillós que es fera de nit en el bosc: és molt fàcil perdre’s, deixar de vore els senyals, esvarar amb una pedra que no has vist. Hem de fer en una hora el mateix camí que abans ens havia costat vora tres. A pas lleuger i amb les cames adolorides, pense com hem sigut tan ingenus. Ens adinsem pel bosc, pels camins, passem els trams de pista forestal ràpidament, quasi negligentment a pressa. Ara vaig l’últim dels tres. Joanvi em diu que el que estem fent és una salvatjada. Té tota la raó.

Miquel, potser més conscient de la situació, encapçala ara el grup. Amb una habilitat per a orientar-se i una memòria fotogràfica que Joanvi i jo no parem d’agrair-li, ens guia per les arbredes cada vegada més fosques, a mesura que ens adinsem per les valls. El pal que usava per a recolzar-me millor ara servix per a frenar-me en les pendents. Miquel ens anima, espantem la por amb comentaris optimistes del tipus “Ja no queda gens, quasi hem arribat!”, “Açò està fet, ho aconseguim!”. Comença a ser negra nit.

De sobte, quasi miraculosament, divisem els llums del mas i acte seguit les primeres cabanyes de fusta. No m’ho puc creure, ho hem aconseguit. Els tres ens abracem. D’acord mutu decidim que conservarem els pals que tant ens han ajudat.

Una vegada estem dins del cotxe, de baixada cap a la carretera principal, el bosc ens fa l’últim regal: la visió d’una rabosa que se’ns creua per la carretera. S’atura davant el cotxe. Ens mira amb els seus ulls brillants i camina amb pas elegant, encuriosida, al voltant del vehicle. Joanvi frena del tot. Estem eufòrics. Els demane que guarden silenci, mentres regire nerviós la motxilla, buscant la càmera. Joanvi apaga el motor del cotxe. No hi ha hagut sort. L’animal ja se n’ha anat.

(Redacció modificada en 2018)