Fa uns dies que acabí de llegir la novel·la de Ferran Torrent Judici Final, l’última part de la trilogia que va començar amb Societat Limitada i que continuà amb Espècies Protegides. Hi ha diversos motius pels quals compre i lligc les seues novel·les. Per dir-ne alguns: el caràcter didàctic i informatiu. Sí. Es pot aprendre de les històries de Torrent. U pot reconéixer discursos, actituds, rols de personatges que es pareixen molt als que pots trobar a peu de carrer en València i la seua contornada. Tinc la ferma intuïció que, per bé que és tracta de ficció, els negocis térbols, els pactes polítics de dubtosa moral i la lluita acarnissada pel poder que caracteritzen les situacions de Torrent donen fe del que passa o podria passar en la societat valenciana amb molta més fidelitat del que pugues vore en els informatius de televisió, especialment si són els de Canal 9.
Em pareix interessant com, en la novel·la de Torrent, tant el periodiste, el detectiu, el polític, l’empresari, l’assessor com el delinqüent es comporten guiats pel pragmatisme, per l’instint de supervivència, sense casar-se amb ningú ni amb cap codi moral. Al meu parer açò reflectix l’escepticisme i falta de dogmatisme del propi autor pel que fa, per exemple, a la política. Però no és només això, trobe que hi ha en ell una actitud que revela una personalitat pròpia, la veu d’un jo que no vol encasellar-se en un moviment polític en concret, que no fingix ser lo que no és, que sempre toca els peus en terra i que diu lo que pensa sense preocupar-se pel què diran. Això sí que té valor.
El sentit de l’humor. Em resulta molt pròxim i familiar. Potser per la proximitat física, que implica la cultural ja que a vegades trobe en els diàlegs dels seus personatges reaccions o comentaris que perfectament podria sentir de boca d’un paisà, d’un amic o inclús de mon pare.
Els diàlegs. Sens dubte el punt fort de Torrent. L’estira-i-amolla en una negociació, al voltant d’una taula, entre copa i copa. Recorda, de pas siga dit, els jocs d’apostes que, segons pareix, estan ben presents en altres novel·les seues. En els diàlegs trobes moltíssima informació implícita, ací els diferents personatges ens obrin els seus pensaments que alhora són els punts d’interés en què es fixa Torrent.
I és en eixe punt, un diàleg en concret de Judici Final, un de tants entre els personatges de Francesc Petit i Júlia Aleixandre, el que em feu pensar l’altre dia, i sobre el qual volia parlar en este post. Per a desgràcia de qui em lligga, me n’he anat en raons...
El diàleg en qüestió té lloc en els arrossars al voltant de l’Albufera, a on Francesc Petit, home de poble, comenta a Júlia Aleixandre, urbanita empedrida, que mentres els xiquets de ciutat tenen limitat l’esplai en el parc urbà de baix de sa casa, els xiquets de poble tenen el privilegi que els deixen oberta la porta de casa i fora tenen tot un món a on poden entretindre’s en llibertat fins que arriba la nit i tornen per ells mateixos a casa. Segons el personatge, eixa llibertat, disposar d’eixe espai, marca la personalitat de les persones.
Jo no sé si la marca o no, però mentres llegia açò pensí que en la meua infància, els millors moments ocorregueren en llocs no urbanitzats. Quasi tots els caps de setmana, festius i vacacions els passava amb la família en la vila d’Altura, en l’Alt Palància. En companyia del meu millor amic, recorríem amunt i avall els camps a on collíem panolles de dacsa, cireres o mores. Esmolàvem canyes que després preteníem fer servir com a ferramentes de cacera. Inclús dibuixàvem croquis de com la presa havia de ser capturada. En la muntanya havíem construït una cabanya de canyes coberta amb un tendal vell, a la qual acudírem a diari, religiosament, durant uns quants anys.
Quan no estava en el poble, sinó en ma casa, en un barri perifèric de la ciutat de València, l’instint també em portava a les zones a on poguera donar solta a la imaginació. Ací l’espai es limitava a uns quants horts a la vora de la via del tren i un abocador. En teníem prou, amb això. Els millors moments ocorregueren enfilats damunt d’una figuera, el nostre lloc secret.
Hui, mentres torne a casa en l’autobús urbà, observe per la finestra el parc de l’avinguda Ferran el Catòlic, en València. Una família hi passeja el gos. Observe l’espai tancat, artificial, les bardisses rodejades a banda i banda per asfalt i cotxes. Agraïsc haver tingut l’oportunitat d’eixir a jugar a llocs més interessants quan era menut. No sé si com deia el personatge de Torrent estes coses marquen les persones, però el fet que recorde amb afecte les llargues vesprades de vagar entre camps em fa pensar que, en certa manera, deu ser cert. L’escriptor de Sedaví, conscient del procés vertiginós d’urbanització dels espais agrícoles del nostre país, ens fa reflexionar així sobre este fenomen que de segur canviarà la societat.
(Redacció modificada en octubre de 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada