dimecres, 10 d’octubre de 2007

L'espai vital


(see my English version)

Fa uns dies que vaig acabar de llegir la novel·la de Ferran Torrent Judici Final, l’última part de la trilogia que va encetar amb Societat Limitada i que continuà amb Espècies Protegides. Hi ha diversos motius pels quals compre i llegisc les seues novel·les. Per dir-ne alguns: el caràcter didàctic i informatiu. Sí. Es pot aprendre de les històries de Torrent. U pot reconéixer discursos, actituds, roles de personatges que malgrat ser al paper s’assemblen molt als que podries trobar a peu de carrer en València i rodalia. Tinc la ferma intuïció que, per bé que és tracta de ficció, els negocis tèrbols, els pactes polítics de dubtosa moral i la lluita aferrissada pel poder que caracteritzen les situacions de Torrent donen fe del que passa o podria passar a la societat valenciana amb molta més fidelitat del que pugues veure als informatius de televisió, especialment si aquests són de Canal 9.

Em sembla interessant com, en la novel·la de Torrent, tant el periodista, el detectiu, el polític, l’empresari, l’assessor com el delinqüent es comporten guiats pel pragmatisme, per l’instint de supervivència, sense casar-se amb ningú ni amb cap codi moral. Al meu parer açò reflecteix el propi escepticisme i falta de dogmatisme del propi autor pel que fa, per exemple, a la política. Però no és només això, trobe que hi ha en ell una actitud que traspua una personalitat pròpia, la veu d’un jo que no vol encasellar-se en un moviment polític en concret, que no fingeix ser el que no és, que està sempre amb els peus a terra i que diu el que pensa sense preocupar-se pel què diran. Això sí té valor.

El sentit de l’humor. Em resulta molt proper i familiar. Potser per la proximitat física, que implica la cultural ja que de vegades trobe en els diàlegs dels seus personatges reaccions o comentaris que perfectament podria sentir de boca d’un paisà, d’un amic o inclús de mon pare.

Els diàlegs. Sens dubte el punt fort de Torrent. L’estira i arronsa en una negociació, al voltant d’una taula, entre copa i copa. Recorda, de pas siga dit, els jocs d’apostes que, sembla ser, estan ben presents a altres novel·les seues. Als diàlegs trobes moltíssima informació implícita, ací els diferents personatges ens obrin els seus pensaments que alhora són els punts d’interés en què es fixa Torrent.

I és en aquest punt, un diàleg en concret de Judici Final, un de tants entre els personatges de Francesc Petit i Júlia Aleixandre, el que em va fer pensar l’altre dia, i sobre el qual volia parlar en este post. Per a desgràcia de qui em llegisca, me n’he anat en raons...

El diàleg en qüestió té lloc en els arrossars al voltant de l’Albufera, on Francesc Petit, home de poble, comenta a Júlia Aleixandre, urbanita empedreïda, que mentre els xiquets de ciutat tenen limitat el seu esbarjo al parc urbà de davall de casa seua, els xiquets de poble tenen el privilegi que els deixen oberta la porta de casa i a fora tenen tot un món on poden entretindre’s en llibertat fins que arriba la nit i tornen per si mateixos a casa. Segons el personatge, aquesta llibertat, disposar d’aquest espai, marca la personalitat de les persones.

Jo no sé si la marca o no, però mentre llegia açò vaig pensar que en la meua infància, els millors moments ocorregueren en llocs no urbanitzats. Quasi tots els caps de setmana, festius i vacances els passava amb la família a la vila d’Altura, en l’Alt Palància. En companyia del que era aleshores el meu millor amic, recorríem amunt i avall els camps on collíem panotxes de dacsa, cireres o móres. Esmolàvem canyes que després preteníem fer servir com a eines de cacera. Inclús dibuixàvem croquis de com la presa havia de ser capturada. A la muntanya havíem construït una cabanya de canyes coberta amb un tendal vell, a la qual acudírem a diari, religiosament, durant uns quants anys.

Quan no era al poble sinó a ma casa, en un barri perifèric de la ciutat de València, l’instint també em menava a les zones on poguera donar brida a la meua imaginació. Ací l’espai es limitava a uns quants horts a la vora de la via del tren i un abocador. En teníem prou, amb això. Els millors moments ocorregueren enfilats damunt d’una figuera, el nostre lloc secret.

Avui, mentre torne a casa en l’autobús urbà, observe per la finestra el parc urbà de l’avinguda Ferran el Catòlic, a València. Una família hi passeja el gos. Observe el parc, l’espai tancat, artificial, rodejat a banda i banda per asfalt i cotxes. Agraïsc haver tingut l’oportunitat d’eixir a jugar a llocs més interessants quan era menut. No sé si com deia el personatge de Torrent aquestes coses marquen les persones, però el fet que recorde amb afecte les llargues vesprades de vagar entre camps em fa pensar que, en certa manera, ha de ser cert. L’escriptor de Sedaví, conscient del procés vertiginós d’urbanització del territori del nostre país, ens fa reflexionar així sobre aquest fenomen que de segur canviarà la nostra societat.