(read it in English)Se suposava que el nostre tren eixia a les 14:30. Pareix que estaven d’obres en les vies o alguna cosa per l’estil, de manera que en comptes d’agarrar el tren directament a l’estació, havíem de pujar a un autobús que ens havia de dur a una altra estació de tren a vint minuts d’İzmir per tal d’agarrar el tren allà.
En l’hotel ens acomiàdarem d’alguns companys del projecte que vingueren a dir-nos adeu, pensant que encara teníem temps de sobra. Afortunadament el conductor sonat que ens havia portat altres vegades d’excursió (recordareu com feia sonar el clàxon cap a les vaques en aquell poblet de muntanya) ens acostaria amb el seu autobús a l’estació. Pujàrem al bus que ens esperava fora. Per desgràcia hi havia un embós, de manera que a les 14:15 encara estàvem parats a la porta de l’hotel. Ni tan sols havíem eixit d’aquell carrer.
De les rialletes nervioses passàrem a estar molt preocupats per la possibilitat de perdre el tren. Özge i Sevim, les xiques turques que ens acompanyaven, començaren a parlar en turc amb el conductor, amb gest de preocupació, com demanant-li que fera alguna cosa. Ell arrunsava els muscles com dient ‘¡No puc fer res!’.
Aconseguírem eixir a l’avinguda principal, però el trànsit era molt lent. Llavors el conductor sonat accelerà la marxa i començà a esquivar els cotxes que tenia davant. Ara tant les xiques turques com el conductor parlaven pel telèfon mòbil amb algú que pareix que els donava instruccions.
Agarràrem una travessa per un carreró que a penes estava asfaltat. Llavors agarràrem una una velocitat considerable. Anàvem per carrerons estrets, alguns els enfilàvem en direcció prohibida, de manera que topàvem amb cotxes que venien de cara. El conductor feia sonar el clàxon per a ordenar-los que s’apartaren del seu camí. Jo anava agarrat del respatler del seient de davant, i no em sentia gens segur...
Llavors les xiques ens comunicaren que ja havíem perdut l’autobús, però uns segons després ens digueren que Berat, el nostre monitor, estava intentant d’alguna manera aturar-lo i que ens esperara. De sobte isquérem a una avinguda gran i ens demanaren que baixàrem del bus: havien aconseguit quedar amb l’altre autobús en algun punt del carrer. En baixàrem. Atrotinats, travessàrem el carrer davall de la pluja, procurant no perdre l’equipatge i amb tots els tronats conductors turcs del món tocant el clàxon per a nosaltres. ¡Una vegada més arriscàvem la vida!
Quan arribàrem a la vorera tinguérem només uns segons per a dir adeu a les xiques. Entre el trànsit aparegué el bus, que s’aturà enfront nostre. Hi pujàrem i Berat i Iga sorgiren del no-res, com si foren Superman i Lois Lane per a salvar-nos. Berat només tingué temps de dir: ‘Heu tingut molta sort, xics’ abans que la porta del bus se tancara entre nosaltres i ell, sense temps de dir-nos adeu ni d’agrair-li el favor.
(Redacció modificada en octubre de 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada