dimarts, 1 de gener de 2008

De com vam eixir d'İzmir

(read it in English)

Se suposava que el nostre tren eixia a les 14:30. Sembla ser que estaven d’obres en les vies o alguna cosa per l’estil, així que en comptes d’agafar el tren directament a l’estació, havíem d’agafar-hi un autobús que ens havia de dur a una altra estació de tren a vint minuts d’İzmir per tal d’agafar el tren allà.

A l’hotel vam acomiadar-nos d’alguns companys del projecte que vingueren a dir-nos adéu, tot pensant que encara teníem temps de sobra. Afortunadament el conductor boig que ens havia portat altres vegades d’excursió (recordareu com feia sonar el clàxon cap a les vaques en aquell poblet de muntanya) ens acostaria amb el seu autobús l’estació. Vam pujar al bus que ens esperava fora. Malauradament hi havia un embús de trànsit, de manera que a les 14:15 encara estàvem parats a la porta de l’hotel. Ni tan sols havíem eixit d’aquell carrer.

Dels somriures nerviosos vam passar a estar molt amoïnats per la possibilitat de perdre el tren. Özge i Sevim, les xiques turques que ens acompanyaven, començaren a parlar en turc amb el conductor, amb gest de preocupació, com demanant-li que fera alguna cosa. Ell arronsava les espatles com dient ‘No puc fer res!’.

Aconseguírem eixir a l’avinguda principal però el trànsit era molt lent. Llavors el conductor boig accelerà la marxa i començà a esquivar els cotxes que tenia al davant. Ara tant les xiques turques com el conductor parlaven pel telèfon mòbil amb algú que sembla que els donava instruccions.

Vam agafar una drecera per un carreró que amb prou feines estava asfaltat. Aleshores prenguérem una una velocitat considerable. Anàvem per carrerons estrets, alguns els preníem en direcció prohibida, així que topàvem amb cotxes que venien cara nosaltres. El conductor feia sonar el clàxon com ordenant-los que s’apartaren del seu camí. Jo anava agafat al respatler del seient de davant, i no em sentia gaire segur...

Llavors les xiques ens van dir que ja havíem perdut l’autobús, però uns segons després ens van dir que Berat, el nostre monitor, estava intentant d’alguna manera aturar-lo i que esperara per nosaltres. De sobte vam eixir a una avinguda gran i ens van dir que abaixàrem del bus, que havien aconseguit quedar amb l’altre autobús en algun punt del carrer. Vam abaixar. Tot atabalats vam creuar el carrer, sota la pluja, maldant per no perdre l’equipatge i amb tots els bojos conductors turcs del món tocant el clàxon per a nosaltres. Una vegada més arriscàvem la vida!

Quan arribàrem a la vorera vam tenir només uns segons per dir adéu a les xiques apressuradament. D’entre el trànsit va aparéixer el bus, que s’aturà enfront nostre. Hi vam pujar i Berat i Iga van sorgir del no-res, com si foren Superman i Lois Lane per salvar-nos. Berat només va tindre temps de dir: ‘Heu tingut molta sort xics’ abans que la porta del bus es tancara entre nosaltres i ell, sense temps de dir-nos adéu ni d’agrair-li el favor.