dimecres, 2 de gener del 2008

La plaça del diamant

Amb aquesta novel·la de l'escriptora catalana Mercè Rodoreda acabe l’any 2007. La contratapa la descrivia com apassionant, la més representativa d’açò, la més important per allò... Sincerament, a mi al principi no m’agradava. Em marejava el seu estil caòtic. Per exemple l’abús de la juxtaposició, no introduir els diàlegs entre guionets sinó encastar-los mesclats amb la veu del narrador (un poc com a Assaig sobre la ceguesa, de Saramago, però més heavy), la repetició absurda d’una paraula en la mateixa frase. Un exemple inventat un poc per fer befa (la cosa en realitat no és tan exagerada) podria ser del tipus següent:

I va arribar la primavera. I això d’aquí i allò de més enllà. I sense esperar-m’ho i diumenge i acaloradament i estarrufat i cotxes i el carrer Gran. I un colom i altre colom i ella em deia perquè tant de colom i tot ple de coloms.

És clar que el seu estil és totalment intencionat. Potser no estic acostumat a aquest monòleg interior o literatura parlada, el que en anglés diuen stream of conciousness. Potser no m’agrada perquè simplement, jo organitzaria la narració d’una altra manera. Ara, jo no sóc ningú per criticar aquestes coses i ara que hi pense, segurament la novel·la perdria bona part del seu significat. Sí que vull posar de manifest el que crida l'atenció al lector de carrer, de vegades negativament.

La història no començà a encisar-me fins ben entrada la novel·la, quan arriba el període de la guerra. Fins a eixe punt no acabava d’entendre la història de la desgraciada Colometa: Colometa per ací, Colometa per allà. No trobava l'esquer que en altres llibres mossegues i ja no pots amollar i fa que llegisques ansiós de tant que t'agrada el llibre. Potser de vegades i erròniament confons la veu del personatge i narrador (una persona pusil·lànime i passiva un poc en pla el protagonista de L'Étranger de Camus) amb l’autora.

Al remat t’adones que, comptat i debatut, al darrere hi ha tota una crítica a la societat masclista i, a més a més aspectes psicològics complexos i interessants. En fi, que la meua opinió no té cap rellevància. Sobretot llegiu, i sempre que pugueu i us abellisca, opineu.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

No passe per ser una persona aficionada als blogs, la veritat. Però el teu em resulta interessant per diversos motius: m'agrada com escrius i com t'expliques, m'interessa de què parles i com que ens coneguem, encara m'agrada més.
Aquest llibre de Rodoredaa mi tampoc em fa massa el pes, la veritat. Jo li pegaria una miradeta a Mirall trencat o a la meva cristina i altres contes; de segur que hi trobaràs cosetes interessants. Cuida't molt i segueix escrivint, a veure si ens en fem un parell un dia d'aquestos.

Speaker ha dit...

Ie heavy! M'alegra molt saber que em lliges. Gràcies pels elogis! Però tu critica home critica, que jo només dic que bajanades!

I sí, hauríem de vore'ns més. Crec que en breu farem alguna cosa per posar-hi remei. Una abraçada!