La nostra ruta en arribar a Turquia fon des d’Istanbul a Bandırma en barco, i des d’ací en tren cap a İzmir (en valencià, Esmirna), a on havíem de passar nou dies. Esta és una ciutat costanera del Mar Egeu, i és un dels principals ports de Turquia. En l’actualitat té més de tres milions d’habitants, pareix que està molt occidentalitzada. Potser per això és candidata a ser la seu de l’Expo 2015.
Des del passeig marítim, la visió de la ciutat no deixa indiferent: de la costa a l’altra banda del golf s’alcen tossals a les faldes dels quals s’acumulen edificis que a primer colp d’ull pareixen haver sigut construïts sense orde ni concert. No s’hi veu un pam de terra lliure. Me va sobtar trobar que ignorava l’existència d’una ciutat tan enorme, el fet de no haver-ne sentit parlar en ma vida. L’aspecte mediterrani i turístic del lloc, amb les palmeres i les finques a primera línia de mar, els pubs, restaurants i supermercats feien recordar a una de les meues companyes de viatge la ciutat valenciana de Cullera, famosa pel turisme madrileny. Clar que, salvant les distàncies... segons els meus càlculs, ¡İzmir és unes cent trenta-tres vegades més gran! I pareix que madrilenys no, però d’alemanys, n’hi ha uns quants.
La ciutat es dividix en districtes, cada un dels quals (segons vaig entendre) té el seu corresponent alcalde pedani. D’eixos barris popularment se’n parla al mateix nivell com quan nosaltres parlem dels nostres pobles en relació amb els altres pobles de la contornada (Benetússer amb Alfafar o Massanassa, Paiporta, ect). En İzmir nos allotjàvem en un hotel del districte d’Alsancak, l’alcalde del qual tinguérem l’oportunitat de conéixer el dia que pegàrem un passeig per la zona de Basmane. Esta és una part més antiga, a on no tot són edificis enormes, sinó carrerons empedrats i edificis familiars de dos plantes, construïts a principis del segle XX. Els que nos ensenyaren seguixen el mateix estil arquitectònic, tenen el sòl de fusta i el sostre d’algeps, un balconet interior decorat amb motius vegetals i un jardí gran en la part de darrere. Els taulells del terra de la planta baixa són de colors i amb motius geomètrics que em resulten familiars: no diferixen massa de la ceràmica que pot haver-hi al sòl d’una casa de poble valenciana. Ara l’ajuntament està restaurant alguns d’estos edificis per a convertir-los en seus socials a on es fan tallers per a dones.
Foto d’un carrer de Basmane:
(Redacció modificada en octubre de 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada