La nostra ruta en arribar a Turquia fou des d’Istanbul a Bandırma en vaixell, i des d’ací en tren cap a İzmir, on havíem de passar nou dies. Aquesta és una ciutat costanera del Mar Egeu, i és un dels principals ports de Turquia. En l’actualitat té més de tres milions d’habitants, sembla que està molt occidentalitzada. Potser per això és candidata a ser la seu de l'Expo 2015.
Des del passeig marítim, la visió de la ciutat no deixa indiferent: de la costa a l’altra banda del golf s’alcen tossals a les faldes dels quals s’acumulen edificis que a primer cop d'ull semblen haver sigut construïts sense ordre ni concert. No s’hi veu un pam de terra lliure. Em va sobtar trobar que ignorava l’existència d’una ciutat tan enorme, el fet de no haver-ne sentit parlar en ma vida. L’aspecte mediterrani i turístic del lloc, amb les palmeres i les finques a primera línia de mar, els pubs, restaurants i supermercats feien recordar a una de les meues companyes de viatge la ciutat valenciana de Cullera, famosa pel turisme madrileny. Clar que, cal salvar les distàncies... segons els meus càlculs, İzmir és unes cent trenta-tres vegades més gran! I sembla que madrilenys no, però d’alemanys, n’hi ha uns quants.
La ciutat es divideix en districtes, cadascun dels quals (segons vaig entendre) té el seu corresponent alcalde pedani. D'aquests barris popularment se’n parla al mateix nivell com quan nosaltres parlem dels nostres pobles en relació als altres pobles de la contornada (Benetússer amb Alfafar o Massanassa, Paiporta, ect). A İzmir ens allotjàvem a un hotel al districte d'Alsancak, l’alcalde del qual, vam tindre l’oportunitat de conéixer el dia que vam fer un passeig per la zona de Basmane. Aquesta és una part més antiga, on no tot són edificis enormes sinó carrerons empedrats i edificis familiars de dues plantes, construïts a principis del segle XX. Els que ens van ensenyar segueixen el mateix estil arquitectònic, tenen el sòl de fusta i el sostre de guix, un balconet interior decorat amb motius vegetals i un jardí gran al darrere. Els taulells del terra de la planta baixa són de colors i amb motius geomètrics que em resulten familiars: no difereixen gaire de la ceràmica que pot haver-hi al sòl d’una casa de poble valenciana. Ara l’ajuntament està restaurant alguns d’aquests edificis per convertir-los en seus socials no es fan tallers per a dones.
Foto d'un carrer de Basmane:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada