A la terrassa d'un amic, fullege una antologia de Borges que he espigolat de la biblioteca de l'amo del pis, i els ulls cauen casualment sobre «El inmortal». Al sol fa calor, però no em moc; la prosa del conte m'abduïx i em seduïx d'una manera que feia temps que no em passava: l'odissea fins a la ciutat dels immortals, on ningú no vol parlar ja, l'etermitat absurda en què a u li dóna temps d'avorrir totes les coses. No me n'adone i, mentres lligc, m'està pegant massa el sol: avantbraços i pit em brillen, del front em cauen gotes de suor als ulls i el cap em bull. Encete «Tlön, Uqbar, Orbis Tertius» però l'espessor del text és massa per a un matí ressacós i bascós de dissabte. Ajorne la lectura i anem a prendre el bany a la piscina. Ara bé, em propose de reprendre Borges més avant: segur que és una bona compra. Ara falta traure el temps, perquè entre llibres deixats, regalats i comprats no done l'abast.
3 comentaris:
Em quedo amb aquest espigolar,” Arreplegar allò que altres han deixat o triar allò que està barrejat entre altres coses”. En Borges... de moment, per més endavant.
:) A mi la paraula em recorda al meu iaio, que me l'ensenyà un dia que em va dir "anem a espigolar creïlles", ara fa molts anys.
Jo amb les creïlles (ara si, patates) de la següent entrada ja no he volgut ni comentar :D, estic aprenen un munt, i si no em faig molt pesada i em deixes, seguiré espigolant mots.
Publica un comentari a l'entrada