Després de quedar-me amb una sensació agredolça amb Invisible, faig cas de recomanacions i lligc la Trilogia de Nova York de Paul Auster. Tres novel·les curtes estranyament lligades en què la busca del misteri d’una història i la busca d’escriure eixa mateixa història es fonen; tres textos en què els personatges pareixen un alter ego de l’escriptor.
M’ha agradat que, com en una novel·la de detectius, sempre hi ha una incògnita a resoldre, i hi ha certs moments sorprenents i girs argumentals que m’han provocat eixe efecte estranyador que m’agrada trobar en literatura, eixa sensació que l’autor controla el seu text, en el qual no hi ha res improvisat. No obstant, crec que la investigació detectivesca tan sols és la manera que Auster utilitza per a mostrar-nos una altra cosa —que no sé si he acabat de comprendre—: la busca i la pèrdua de la identitat, l’obsessió de l’escriptor per desburgar la vida dels altres, per endinsar-se en les seues ments i relatar una història —a voltes no saps si lliges una novel·la, un assaig sobre literatura o un llibre filosòfic—. De fet, he de dir que hi ha haguts moments que m’han fet pensar que el que estava llegint no tenia trellat ni forrellat, i m’he preguntat: «¿què pretén contar-me est home?» I és que a vegades pareixia que la trama excel·lentment ordida haguera abocat i esgotat tots els arguments i vies possibles cap a un únic resultat masoquiste amb el qual Auster disfruta: la demacració total del seu personatge. Ací he reconegut l’«actitud pessimista» d’Auster, que pareix que contínuament vol mostrar-nos que la vida no té sentit. Amb tot, paradoxalment, m’he rist en alguns passatges de la trilogia.
Siga com siga, ha aconseguit entretindre’m i mantindre’m apegat al paper.
(Redacció modificada en octubre de 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada