dimarts, 27 de setembre de 2011

He llegit: «Trilogia de Nova York», de Paul Auster


Després de quedar-me amb una sensació agredolça amb Invisible, faig cas de recomanacions i llig la Trilogia de Nova York de Paul Auster. Tres novel·les curtes estranyament lligades en què la recerca del misteri d’una història i la recerca d’escriure eixa mateixa història es fonen; tres textos en què els personatges semblen ser un alter ego continu de l’escriptor. M’ha agradat que, com en una novel·la de detectius, sempre hi ha una incògnita a resoldre, i hi ha certs moments sorprenents i girs argumentals que m’han provocat eixe efecte estranyador que m’agrada trobar en literatura, eixa sensació que l’autor controla el seu text, on no hi ha res improvisat. Tanmateix, crec que la recerca detectivesca tan sols és la manera que Auster utilitza per a mostrar-nos una altra cosa —que no sé si he acabat de comprendre—: la recerca i pèrdua de la identitat, l’obsessió de l’escriptor per esbrinar la vida dels altres, per endinsar-se en les seues ments i relatar una història —a voltes no saps si lliges una novel·la, un assaig sobre literatura o un llibre filosòfic—. De fet, he de dir que hi ha haguts moments que m’han fet pensar que el que estava llegint no tenia trellat ni forrellat, i m’he preguntat: «què pretén contar-me est home?» I és que a vegades semblava que la trama excel·lentment ordida haguera abocat i esgotat tots els arguments i vies possibles cap a un únic resultat masoquista amb el qual Auster gaudeix: la demacració total del seu personatge. Ací he reconegut l’«actitud pessimista» d’Auster, que sembla que contínuament vol mostrar-nos que la vida no té gens de sentit. Amb tot, paradoxalment, m’he rist bastant en alguns passatges de la trilogia.

Siga com siga, ha aconseguit entretindre’m i mantindre’m apegat al paper.