diumenge, 18 de setembre de 2011

No malgastar energia


U torna cap a casa alegre per haver passejat pel parc natural del Túria, enxisat per un riu d’aigua neta que li ha fet cosquerelles als peus, per la imatge dels núvols rosats amb la llum del capvespre i per una conversa agradable; no pensa en el passat, tampoc massa en el futur: només en eixe present. Però a la ràdio Àngels Barceló l’alarma sobre la situació de l’economia i l’atur, i li conta que en els pròxims quatre mesos, a Somàlia, podrien morir de fam unes set-centes mil persones (quasi com la població de la ciutat de València!). A u, en canvi, a casa l’esperen clòtxines, llagostins, vi i somriures i, en uns dies, la millor l’oportunitat de treball que podia esperar. I se’n va d’acampada tan feliç mentre d’altres malviuen en camps de refugiats.

U es veu bombardejat per tantíssims motius per a la preocupació col·lectiva, que se sent contrariat i inclús culpable en veure que sa vida és just el contrari, que la roda de la fortuna li ha sigut favorable. Sap molt bé que també el món dels afortunats pot ensorrar-se tan sols en un minut, i aleshores recorda el jove minusvàlid que, amb el front suat, maldava per fer avançar la seua cadira de rodes per la vorera de la Gran Via; o pensa en eixa dona acabada d’incorporar al treball després de quatre mesos de baixa per depressió, i a la qual ara se li ha mort la mare perquè un conductor anava amb corruixes… I se sent afortunat perquè l’atzar no l’ha escollit a ell per xafar-lo amb cap d’estes desgràcies.

És llavors quan les preocupacions personals esdevenen insignificants i irrisòries, i pensa que algú l’hauria de bufetejar al mínim segon que perda barrinant sobre xicotetes frustracions passades o les enrònies sobre el futur. I és que és una pèrdua d’energia calfar-se el cap el més mínim quan ets un privilegiat. Més encara: és com riure’s de la desgràcia dels altres —i això no està bé—. No, no val la pena enquimerar-se amb esdevenidors ignots, ni tampoc val la pena fer cas del brunzit que fa el llençol del fantasma del passat en fregar-te les cames i mormolar el teu nom.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

et sents afortunat per comparació?

Josep Lluís ha dit...

Anònim, no es tracta d'això. Afortunadament em sent afortunat (valga la redundància :S) sense haver-me de comparar amb ningú; és a dir, no és necessite comparar-me per sentir-me bé, no és condició sine qua non. El que vull dir en el text és simplement que a voltes no valorem les xicotetes coses que tenim, i quan veiem que molta altra gent no les té, ens colpeix i de sobte aprenem a valorar-les. És un mecanisme psicològic inevitable a vegades.

Monique LaMer ha dit...

Has classificat l´entrada dintre de psicologia barata; no em sembla gens barata, de vegades hem de parar-nos un poc i pensar i mirar i valorar el que tenim, sense comparar simplement valorant; fa uns anys que ho faig i puc dir que es una bona teràpia per la vida en general.
Un abraç

Josep Lluís ha dit...

Monique, gràcies pel comentari. Jo és que a la ciència psicològica li tinc respecte, i comparar-la amb les meues cabòries em semblava agosarat :P. Però com bé dius, rumiar en positiu i xarrar ens serveix, i ens pot estalviar euros en psicòlegs. Tot i que no fume, quan pense en això de “parar-se a pensar”, sempre em ve al cap esta cançó.

Un abraç

Cinderella ha dit...

Josep Lluís: als fantasmes del Passat hi ha que tenir-los ben agafats pels co------ (piiiiiiii) per a que no ens guanyen el pols. Bona entrada i bona filosofia de vida!
Salutacions