La portada és horrible, per no parlar de la defectuosa traducció catalana. Amb tot, el llibre val la pena.
Comencí a llegir este llibre, com molts altres lectors, perquè buscava respostes; les coses no anaven massa bé, tenia una paret davant i volia comprendre per què; el vaig llegir per a tractar d’ajudar i d’ajudar-me, i, potser així, trobar solucions. I només ara, temps després, quan la borrasca ha passat (l’he llegit amb calma, és un bon totxo) l’he acabat.
Daniel Goleman parla de la intel·ligència emocional, que, per explicar-ho breument, són una sèrie d’habilitats o capacitats (l’autoestima, l’empatia, el control i la consciència de les nostres emocions) que servixen a la persona per a conduir-se millor en la vida amb si mateix i en les seues relacions amb els altres, bé siguen els pares, la parella o els companys de treball. Goleman ens explica, en llenguatge planer i a força de citar exemples d’estudis o experiments de diversos científics, com a pesar de ser intel·ligent, la vida d’una persona es pot convertiur en un infern si no comprén els propis sentiments ni sap actuar en conseqüència, si no entén els dels altres, si interpreta tot el que l’envolta com una amenaça. Així, l’autor parla de la por, de la tristor i del pessimisme crònics, de la depressió, la falta d’habilitat comunicativa, la desconfiança envers els altres, la ràbia incontrolada… i advoca per l’optimisme, per una educació més humanitzada que eduque també emocionalment i que ajude a evitar o almenys a amortir eixos nucs que entrebanquen les nostres potencialitats a nivell professional i la nostra felicitat a nivell personal. Perquè, per sort, encara que la intel·ligència emocional s’aprén bàsicament en l’educació amb els pares i en l’experiència social a l’escola o en l’adolescència, les mancances d’estes habilitats també es poden millorar en l’edat adulta.
Durant la lectura —llapissera i regle en mà— he reconegut i revisitat amb claredat situacions, actituds i persones a les quals recomanaria la lectura d’este llibre. Però com que s’ho podrien prendre malament, em quede simplement amb alguna lliçó pràctica per a mi, que ha fet que la lectura del totxo valguera la pena. Amb tot, és un llibre prou teòric que bàsicament dona explicacions biològiques, educatives i biogràfiques sobre els problemes emocionals de les persones i les seues conseqüències negatives. És cert que existix La pràctica de la intel·ligència emocional, del mateix autor, que tinc pendent, però crec que de moment faré un descans de lectures psicològiques. Em centraré ara a entretindre’m i gojar amb la lectura d’altres clàssics, esta vegada literaris.
Daniel Goleman parla de la intel·ligència emocional, que, per explicar-ho breument, són una sèrie d’habilitats o capacitats (l’autoestima, l’empatia, el control i la consciència de les nostres emocions) que servixen a la persona per a conduir-se millor en la vida amb si mateix i en les seues relacions amb els altres, bé siguen els pares, la parella o els companys de treball. Goleman ens explica, en llenguatge planer i a força de citar exemples d’estudis o experiments de diversos científics, com a pesar de ser intel·ligent, la vida d’una persona es pot convertiur en un infern si no comprén els propis sentiments ni sap actuar en conseqüència, si no entén els dels altres, si interpreta tot el que l’envolta com una amenaça. Així, l’autor parla de la por, de la tristor i del pessimisme crònics, de la depressió, la falta d’habilitat comunicativa, la desconfiança envers els altres, la ràbia incontrolada… i advoca per l’optimisme, per una educació més humanitzada que eduque també emocionalment i que ajude a evitar o almenys a amortir eixos nucs que entrebanquen les nostres potencialitats a nivell professional i la nostra felicitat a nivell personal. Perquè, per sort, encara que la intel·ligència emocional s’aprén bàsicament en l’educació amb els pares i en l’experiència social a l’escola o en l’adolescència, les mancances d’estes habilitats també es poden millorar en l’edat adulta.
Durant la lectura —llapissera i regle en mà— he reconegut i revisitat amb claredat situacions, actituds i persones a les quals recomanaria la lectura d’este llibre. Però com que s’ho podrien prendre malament, em quede simplement amb alguna lliçó pràctica per a mi, que ha fet que la lectura del totxo valguera la pena. Amb tot, és un llibre prou teòric que bàsicament dona explicacions biològiques, educatives i biogràfiques sobre els problemes emocionals de les persones i les seues conseqüències negatives. És cert que existix La pràctica de la intel·ligència emocional, del mateix autor, que tinc pendent, però crec que de moment faré un descans de lectures psicològiques. Em centraré ara a entretindre’m i gojar amb la lectura d’altres clàssics, esta vegada literaris.
(Redacció modificada en setembre de 2024)
5 comentaris:
merci per la recomanació, li faré una ullada o dos.
ptns
Vaig començar a llegir, amb respecte, llibres de Pscologia i divulgació d'aquestos temes desprès de passar una temporada tan fosca i tan térbola tan térbola que vaig haver de revisar els meus propis ciments.
Des d'aleshores i fins a ara intente buscar-los amb cert 'contingut' i no el simple llibre d'autoajuda del que tots desconfiem i fem burla (jo també, perquè si aquestos llibres ajuden cada cop se'n publiquen més??? La seua lectura deuria ser inversament proporcional a les dades de proliferació!). Ara puc dir que alguns mereixen la pena i d'altres parlen de marcianades... I que els que mereixen la pena m'han ajudat a conèixer-me i conèixer als altres i, a sobre, m'han fet gaudir
noséqui (quin nick t'has buscat!): de res. Mira bé quin idioma tries, pel tema de la traducció. Sempre millor l'original.
Cinderella: cada cop se'n publiquen més perquè cada vegada estem més com una arruixaora... XD
Ara, seriosament: no he llegit massa llibres d'autoajuda (de fet crec que cap) però no estic segur que este estiga dins d'eixe gènere. Em pareix més aviat un llibre de divulgació científica, un clàssic (de 1995) que pareix que introduí un tema del qual s'havia parlat poc en aquell moment a nivell profà, la intel·ligència emocional. S'hi explica què és eixa habilitat emocional i s'hi mostren els problemes de la falta d'esta amb exemples de xiquets menuts, companys d'escola, de treball o parelles sentimentals. Trobe que potser un llibre d'autoajuda se centraria només en un d'eixos camps (la depressió, la parella, els fills, l'adolescència...) i donaria consells al lector, mentre que la pretensió d'este és mostrar una visió general, explicar científicament per què passen les coses que passen i aconsellar de tant en tant, però poquet. Sí que sospite, en canvi, que este llibre va assentar precedent per a la creació del tipus de llibres que em comentes.
Salut!
Ok, tens raó, potser ho he donat i ho he expressat com 'el mateix' quan jo tampoc crec que ho siga... Sorry per la confusió
De totes formes, sona bé el títol
Cinderella, és molt fàcil també que jo no tinga raó :P
Així que no demanes perdó per favor :) Té igual en quin gènere estiga, el cas és que a un llibre li tragues profit i t'ajude (no és fàcil encertar). Jo tendisc a ser positiu en això i sempre trac alguna cosa bona inclús del llibre més roín.
Publica un comentari a l'entrada