He llegit: «Un amor a cada bar», de Lluís-Anton Baulenas

Tot i que lleva espai en la prestatgeria i imposa un poc de pressió, estic content d’acumular llibres. Fa només uns dies vaig poder llegir un dels meus regals de reis, Un amor a cada bar. Qui me’l regalà sabia que la fórmula «Barcelona + vida nocturna + anys huitanta» a priori m’anava a interessar. A pesar que la publicació és recent (2010), la majoria d’aquests relats van ser escrits fa vint anys, en la primera època de l’autor, qui sembla que després ha tingut èxit amb altres novel·les que de moment no he llegit. D’entrada, em cridà l’atenció ―i alhora em posà alerta― que en el pròleg Baulenas recalcara que ell ja no és la mateixa persona que va escriure aquests relats, i demana al lector «comprensió i indulgència».

Prompte u comprén per què. El text manca completament del que hui diríem correcció política —la qual cosa, com no, és un dels reclams del producte. El narrador maltracta verbalment els personatges: una pidolaire escarransida, un transvestit sotmés a les vexacions de clients rics capritxosos i del seu propi pare, un vella portera cruelment assassinada a mans del veí que la coneix des de xiquet, un gitano analfabet i ludòpata amb tendències assassines… I és que el text abunda de descripcions sòrdides, violentes, sexuals més o menys gratuïtes. El leitmotiv del recull és la descripció detallada la humiliació, la submissió i la mesquinesa dels personatges, sovint marginals. Una mena d’exercici literari sàdic que, la veritat, no m’ha fet el pes. Amb tot, té un cert efecte sorprenent, una certa originalitat, i és de fàcil lectura, puix que el llenguatge és clar, senzill, col·loquial. S’hi veu un autor que sap escriure i que fa provatures, a la recerca d’un estil propi.

[En la col·lecció a què pertany aquest volum hi ha també un recull de contes de Georges Moustaki, que jo no sabia que a més de cantar, escriguera. Tindrà res a veure l’estil de Baulenas amb l’alegria de la vida a què canta Moustaki? Em figure que no.]