dilluns, 7 de març de 2011

He vist: «23F, la película»


Fa uns dies aní a veure 23F, la pel•lícula que han estrenat en el 30 aniversari del colp d’Estat. El film és un seguit de situacions tenses, d’hòmens que es desafien els uns als altres amb la mirada, d’amenaces a punta d’una pistola que mai s’arriben a complir, de colps de telèfon que tallen converses de quatre paraules. Això és molt lluïdor i impactant els primers minuts, però prompte trobes a faltar que la cosa avance, saber alguna cosa sobre el context polític del moment, sobre els detalls de què no se sol parlar en cada aniversari, sobre les reaccions dels polítics, el que deien o pensaven durant el seu segrest en el congrés… un muntó de coses que jo hauria trobat interessant que es mostraren. O almenys alguna cosa nova.

No hi ha pràcticament cap diàleg de més de tres frases seguides, regna el silenci i es dóna per fet que l’espectador coneix la història. Evidentment, és probable que una part dels protagonistes d’aquell dia ―els polítics―, en situació d’ostatges, no tingueren massa possibilitats de parlar, però no crec que això siga una excusa. Potser hom no ha volgut atrevir-se a posar paraules en boca de personatges que encara són públics? En qualsevol cas, trobe que hi havia moltes maneres d’aprofitar les possibilitats didàctiques que potencialment té el film, però aquestes no s’han aprofitat. Sobretot perquè les generacions jóvens sapiem què va passar, i perquè aquell dia no quede només en la frase Quieto todo el mundo ―que de tant de dir-la sona a paròdia― i en els tòpics que es repeteixen cada any en la tele (que Carrillo no es va acatxar, etc.).

El rei, com no, molt campechano, controlant la situació en un dia tan complicat, i sempre amb temps per dedicar un somriure a muller i fill.

Ara bé, si cal dir una cosa bona de la pel•li, és el paper que interpreta Paco Tous en el personatge de Tejero. La mirada de boig, la tossuderia… l’espectador quasi arriba a sentir empatia per ell, després que entre un general i l’altre es vagen llavant les mans i l’enganyen per tractar de fer-lo a ell l’únic responsable del colp, quan ja se sap que aquest és un fracàs.

2 comentaris:

maria ha dit...

No he vist la peli, però la tinc apuntada en la llista de pelis pendents. Si realment és com dius, que donen per suposades coses, trobe que és una oportunitat perduda per conèixer els esdeveniments. El cine és una ferramenta didàctica boníssima, i podria ser un bon instrument per apropar a tots els públics el que va passar aquell dia...

però, això, que no l'he vista. Quan la veja ja et dic :)

Josep Lluís ha dit...

Supose que, simplement, eixe no era l'objectiu del director. M'hauré de fer jo cineaste, xe. :)

Ja em diràs