divendres, 11 de març de 2011

He vist: «Primos», de Daniel Sánchez Arévalo



El tràiler destaca la conya, però hi ha un rerefons ben seriós

Dos amics dels quals em fie me la recomanen, és una pel•li d’humor i jo crec que necessite riure, així que vaig dret al cine a veure Primos. El film té una estructura senzilla, recognoscible, on tots els personatges s’estableixen ràpidament com fitxes en un tauler d’escacs. De fet, posats a criticar i a traure-li pegues, podríem dir fins i tot que tracta de manera simplista no pocs temes. Però estaríem enfocant la crítica des d’un punt de vista erroni, perquè el que importa és que és una bona pel•li d’humor que, sorprenentment, toca qüestions de fons interessants i ben serioses; que fa riure i ―depén de com t’agarre― plorar alhora. I per a mi, barrejar humor amb drama és un èxit en qualsevol pel•lícula.

Un film de persones jóvens que no volen estar a soles ―i potser tampoc no saben estar sols―, que estan disposades a donar tot el seu amor i a entregar-se. Ara bé, a qui? I si ens decidim per eixa persona, qui ens diu que amb el temps no canviarem d’idea, o que ella ens abandonarà enlluernada per uns altres cants de sirena? Què és voler o estimar? Val la pena, amb tant de patiment? És estimar dependre d’un altre? És donar i rebre? És una cosa caduca?

1 comentari:

Monique LaMer ha dit...

què va ser caduca! si, val la pena el risc de patir, i és donar i rebre, sense lletra menuda.