dissabte, 20 d’agost del 2011

Sóc valencià i de ciutat


Hui llegia les reflexions d’un blogger sobre l’estil de vida rural en comparació a l’urbà, que feia després d’haver vist el missatge M’agrada ser de poble serigrafiat en una samarreta. Jo, assistent a festivals i saraus on es veuen peces de roba personalitzades amb tot tipus de lemes enginyosos, n’he recordat un de paregut; tota una afirmació identitària: Sóc valencià i de poble.

Diuen que una identitat es construeix per oposició a unes altres. És a dir, u és valencià perquè ha nascut o viu al País Valencià, i no a Màlaga o a Londres, ni a cap altre lloc a què la humanitat haja posat un nom; ho és perquè els diumenges menja paella amb conill, i no vedella amb melassa o rosbif. De la mateixa manera, com que les persones vivim bàsicament bé en pobles o bé en ciutats, podem dir que u és de poble quan no viu en una ciutat.

Quan la bona gent compara l’urbanita amb el pobletà, sovint s’acusa el primer de desconéixer la natura, l’agricultura, cultura i tradicions pròpies, i es qualifica l’ambient urbà de «despersonalitzat». S’assenyalen les mancances d’un i les virtuts de l’altre, fins al punt que el de ciutat apareix com un matusser, un ignorant sense identitat, i el de poble queda idealitzat, presentat com un coneixedor de les coses «autèntiques». D’eixa concepció de les coses em resulta curiós el concepte de despersonalització urbana. ¿A què es refereixen? ¿No tenen les nostres ciutats una personalitat pròpia? ¿li falta a l’urbanita personalitat, li falta cultura? ¿totes les ciutats són iguals mentre que cada poble té una personalitat marcada, rica i diferent de la dels altres?

Plantejar una comparança entre el pobletà i l’urbanita en termes de millor o pitjor origina debats bastant divertits, en els quals, per descomptat, mai no s’arriba a cap acord, i sempre et trobes pobletans desesperats per fugir a la ciutat i urbanites que sospiren per comprar-se algun dia la seua casa de poble. Clar que sempre hi ha qui està content amb el que té, i realitza actes autoafirmatius identitaris com el de la samarreta, una mena de mostra d’orgull de poble, una reacció cap als qui es miren els pobles i per damunt del muscle, perquè conceben que la ciutat és divertida i crea treball i progrés, mentre el poble és avorrit i està ple de terrossos i analfabets… I tots eixos tòpics, veritats a mitges i alguna barbaritat.

Però no oblidem la primera part de la frase —Sóc valencià—. ¿És enrònia meua, o pot haver-hi en el missatge una altra connotació implícita a més de la vella oposició poble/ciutat? Parle de l’oposició valencianoparlant/no valencianoparlant. I és que algú podria dir que els ciutadans de les nostres capitals provincials no tenen consciència de la seua valenciania i ignoren la llengua autòctona. Tot i que eixa visió no és del tot gratuïta —sabem que el valencià al cap i casal no és la llengua majoritària, per no parlar d’Alacant—, no deixa de ser d’una generalització i, com a tal, a vegades és injusta; una concepció de la realitat que alimenta eixa mateixa realitat: Pensem en el pobletà valencianoparlant que arriba a València i canvia de llengua perquè pensa que no l’entendran, quan en realitat la majoria de ciutadans el comprendrien, i un bon grapat és capaç de parlar la llengua autòctona tan bé com ell.

Trobe que estaria bé trencar amb este tòpic i mostrar que la identitat i la consciència de ser valencians existeix també a les ciutats; que el fet de sentir-se i parlar valencià no és un fenomen exclusiu dels pobles, que unes i els altres són complementaris i es necessiten. Per això, sense pretensió que el meu missatge excloga l’altre, si algun dia em serigrafie una samarreta, em propose el lema següent: Sóc valencià i de ciutat.

6 comentaris:

l'Aguaitador ha dit...

Està molt bé,ja que promou el valencià al cap i casal,i demés ciutats
Que et sembla "URB(s)VALENCIÀ"?
(s)-opcional-

Speaker ha dit...

Eixa és bona! Hola, sóc urbsvalencià :P

Salut!

Monique LaMer ha dit...

Fa dies que tinc abandonats els comentaris dels blogs que m´agrada seguir i per això este estarà passat de moda quan te l´envie, però no puc evitar escriure´t.
Primer, molt bó el post, el tema és interesant i les teues reflexions acurades
Jo sóc una valenciana de València, bilingüe per obra i gràcia de les dos families dels meus pares, que parlen el valencià encara que m´educaren en castellà....no menje paella tots els dissabtes, però no m´importaria :). Però conec algunes persones que són valencianes d´adopció, naixqueren en altres llocs i allà varen crèixer però la vida els va portar ací i es consideren d´ací, així que crec que uno també pot triar, arrivat el moment, d´on "vol ser". I de fet, jo mateixa, que sóc, com t´he dit, d´ací, em considere terriblement murciano-cartagenera pels lligams sentimentals que tinc en el sud...
També sóc molt urbanita, però tres dels meus quatre iaios eren de poble i ma mare també; no tinc una relació profunda en els pobles de la meua familia però guarde recors fantàstics de quan era menuda i anava en agost a Nàquera i en setembre a Ibi a les festes de Moros. Mai he criticat als de poble, però com tu dius, no crec tampoc que al urbanita li falte cultura ni personalitat pròpia, tinga arrels de poble o no...opine com tu, que la frase de "sóc valencià" de la samarreta té a veure en l’oposició valencianoparlant-no valencianoparlant i no crec que la valenciania estiga lligada al fet de parlar la llengua o no, encara que no cap dubte que ajuda...
Es possible que els valencians d´algunes ciutats no fem tanta demostració de valenciania com els habitans d´alguns pobles, però això no lleva que no puguem sentir la identitat...i podem ser "de ciutat" i a més "valencians" encara que sone extrany, o "urbsvalencians" com diu l´Aguaitador...si trobes eixa samarreta, avisa´m.
un abraç

Speaker ha dit...

Monique, gràcies a tu per contar-me la teua història! La teua identitat és un melting pot molt variat i interessant!

No patisques per la immediatesa o no dels comentaris. Quan en fas, encara que siga en apunts antics, jo els veig perquè m’arriben al correu, i també apareixen en un marge del blog per a la resta de lectors. Així podem reflexionar igualment sobre apunts antics.

Sobre la valenciania... depén de a qui preguntes et dirà què és això i quins en són els «requisits», si vols que ho plantegem així (sé de gent que pensa que en tinc molta, i d’altres que dirien que no gens. No m’importa massa, la veritat). Ara bé, siga el que siga això de sentir-se valencià, la normalitat seria que fóra un sentiment independent del fet de ser de poble o de ciutat. Això és el que volia explicar un poc en l’apunt.

La samarreta... crec que si la volem ens l’haurem de fer nosaltres mateixos.

Salut, lectora fidel!

Anònim ha dit...

Hola, acabe de descobrir el teu bloc i l'he trobat interessant, per això li he pegat una repassadeta, i no m'he pogut ressitit de comentar-te este post.
Em fa la impressió que estàs un poc a la defensiva pel tema de la samarreta de sóc valencià i de poble, bé, per tot el que has comentat.
Jo et volia aclarir que eixa samarreta no naix per a res per a posicionar-se en contra dels de ciutat ni intentar considerar-se millors que ningú. És més com un sistema reivindicatiu de que la gent de poble des de fa molt de temps i encara passa avui en dia som considerats com una mena de ciutadans de segona, sobretot per les administracions i pel govern. Amb eixe afany de centralitzar-ho tot a les ciutats. Al meu poble, al nord de Castelló, ara el volen deixar sense escola, quan pel seu temps en tenia 4 o 5 escoles repartides per tot el terme. I això sols és un xicotet exemple, no me vaig a posar a contar-te tots els greuges que estem patint per ací. Sols volem reivindicar que no som ciutadans de segona per viure a un poble. Però mai ningú havia pensat que fora cap mena d'atac als de ciutat. Sempre ha sigut una camieta amb un missatge en positiu i constructiu.

Speaker ha dit...

Hola anònim,

Vist des de la distància entenc que veges alguna negativitat en l'apunt. El que pretenia era, més que reforçar una oposició poble VS ciutat, aprofundir un poc en un altre aspecte: si la consciència de valencianitat va només aparellada als de poble o si va aparellada també als de ciutat. Hi ha qui té la primera concepció, i jo defenc que la valencianitat va (més encara, ha d'anar) aparellada també a la gent de ciutat. El text se cenyia, doncs, a l'aspecte identitari. Per descomptat, em solidaritze amb tu quant a la desídia econòmica i social que puguen practicar els governs en les zones rurals.

Este blog està oficialment tancat, et convide a fer clic en el meu perfil i llegir Speaking Valencian!

Gràcies pel comentari