La paraula «nyaular»

Gat nyaulant (foto: Algerd, Wikimedia)

Diuen que parlar una llengua determinada és expressar una manera singular i única d’entendre el món; que la diversitat de llengües és bona, entre altres coses, perquè reflectix diverses maneres de vore el nostre entorn. Hi estic d’acord, pense que quan parlem una llengua reflectim esquemes mentals i aspectes culturals heretats de generació en generació des de fa segles. Penseu, per exemple, en tantíssimes expressions idiomàtiques i refranys que tenim en valencià. Doncs bé, un exemple molt bo d’eixe aspecte cognitiu que es reflectix en el llenguatge humà són les onomatopeies. Quan ens demanen que reproduïm el lladrit d’un gos, no és igual dir woof, ouah que dir guau o bub-bub. Cada onomatopeia pertany a una llengua, a un esquema mental de la manera com els humans percebem el so que emet el mateix animal. ¿No és maravellós?

I ací és on entra la paraula d’esta setmana, nyaular. Nyaulit és el crit que emet un gat, i nyaular n’és el verb, expressa l’acció de fer nyaulits. L’origen del mot és onomatopeic, és a dir, la nostra paraula imita directament el so del gat o, almenys, la manera en què nosaltres el percebem. Este verb actualment no és normatiu (actualització de 2024: sí que és normatiu, ja que l’arreplega el Diccionari normatiu valencià). Maular i miolar en són sinònims i ens mostren, a més, que en una llengua pot haver-hi maneres distintes de percebre i imitar un mateix so.

(Redacció modificada en maig de 2024)