¿A quin insensat li abellix passejar per la ciutat en ple agost? Crec que només a quatre turistes i a mi ―acompanyats, per descomptat, pels quatre urbanites que comencen a patir el trastorn postvacacional. Potser els núvols i les pluges que han donat una treva a esta calor insuportable convidaven a vagar per a desduir-se, potser les parets de casa se’m menjaven, o potser era la nostàlgia d’agarrar el bus, de la rutina, o la necessitat de fugir de l’endormiscament estival. Tal volta ―segurament― tot això és superflu (o directament mentira: per a començar, pràcticament no he passejat), i tot era una excusa barata per a consumir i comprar-me un CD. Damunt, el CD d’un disc que ja tenia, original en cinta de casset, comprat ara fa dotze anys, any amunt, any avall.
Llavors, des del bus, en passar per alguns carrers que Ferran Torrent esmenta en la seua última novel·la, El bulevard dels francesos, he pensat en les lectures d’estiu. I és que, del que diem lectures estivals, lectures per plaer, que lliges per iniciativa pròpia, enguany les circumstàncies m’han deixat fer-ne poc més que esta. Volia parlar-ne, però no sé ben bé per a on començar (doneu les gràcies, l’endormiscament m’impedirà ser exhaustiu, o siga, xafar-vos la novel·la o ser el que diuen un spoiler). El cas és que després d’haver llegit unes quantes novel·les del de Sedaví, u s’adona que, efectivament, esta és diferent: històries situades en l’època franquista, alternança de narrador extern i narrador en primera persona, absència d’humor… Però Torrent continua descrivint ambients foscs fora de la llei (corrupció policial, extorsió cabaretera…) amb el plus d’explicar ferides i silencis imposats de la Guerra Civil i la postguerra. Entre les lloances, cal dir que ha plantejat un bon ventall de personatges encabits en l’època (un delatador penedit, un jove rebel contra el règim, un ratero honrat, una cabaretera traïdora, una jove pobletana innocent…). També cal reconéixer que ha enteixinat les històries de manera que tot queda redó i ben lligat. Es nota que hi ha hagut treball previ en eixe sentit (personatges-argument), una tasca que el mateix autor, en alguna ocasió, ha declarat que li resulta essencial.
No obstant, hi ha peròs importants, i encara que parega contradictori, en part remeten a les lloances: he de dir que la novel·la no m’ha seduït. L’he trobada desllavassada estèticament; literàriament. Quan la comprí (¡en abril!) m’atreia pel seu contingut sociològic (valencià, pròxim, sempre present en Torrent) i històric. Però per a mi fluixeja, com dic, el punch estètic. Al llegir-la, no he sentit eixa espenta que et provoca la fam i el desfici per llegir, eixa sensació que transmeten els bons llibres, que et burxen a no aturar la lectura. No, no m’he embarcat en la perfecta lectura plaent, els ulls no esvaraven delerosos per la pàgina. Potser hi havia massa personatges amb massa històries darrere, ràpidament i superficialment explicades; potser no calia tant, potser amb menys es pot fer més. El text no em creava expectatives fortes, tal vegada li falta centrar-se amb més passió i credibilitat en alguna de les històries. Sí, crec que li falta passió. I tal volta n’hi havia massa, d’històries paral·leles, i no m’hi he pogut enganxar. Una cosa m’és segura: he tingut la desagradable sensació de trobar alguns diàlegs (¡precisament els diàlegs, en Torrent!) inversemblants, com si els interlocutors foren la mateixa persona. Es notava massa que les frases eren ordides per la mateixa ment ―la de l’autor― i no dites pels personatges amb una personalitat definida i diferenciada dels altres.
De tota manera, llegiu-la, i doneu-me’n el vostre parer. Com deia, és diferent de les altres. I respecte a les meues lectures d’estiu, ¡farem lo que podrem en el temps que queda! (resignació) De moment, damunt de la taula se m’acumulen novel·les i poemaris.
Llavors, des del bus, en passar per alguns carrers que Ferran Torrent esmenta en la seua última novel·la, El bulevard dels francesos, he pensat en les lectures d’estiu. I és que, del que diem lectures estivals, lectures per plaer, que lliges per iniciativa pròpia, enguany les circumstàncies m’han deixat fer-ne poc més que esta. Volia parlar-ne, però no sé ben bé per a on començar (doneu les gràcies, l’endormiscament m’impedirà ser exhaustiu, o siga, xafar-vos la novel·la o ser el que diuen un spoiler). El cas és que després d’haver llegit unes quantes novel·les del de Sedaví, u s’adona que, efectivament, esta és diferent: històries situades en l’època franquista, alternança de narrador extern i narrador en primera persona, absència d’humor… Però Torrent continua descrivint ambients foscs fora de la llei (corrupció policial, extorsió cabaretera…) amb el plus d’explicar ferides i silencis imposats de la Guerra Civil i la postguerra. Entre les lloances, cal dir que ha plantejat un bon ventall de personatges encabits en l’època (un delatador penedit, un jove rebel contra el règim, un ratero honrat, una cabaretera traïdora, una jove pobletana innocent…). També cal reconéixer que ha enteixinat les històries de manera que tot queda redó i ben lligat. Es nota que hi ha hagut treball previ en eixe sentit (personatges-argument), una tasca que el mateix autor, en alguna ocasió, ha declarat que li resulta essencial.
No obstant, hi ha peròs importants, i encara que parega contradictori, en part remeten a les lloances: he de dir que la novel·la no m’ha seduït. L’he trobada desllavassada estèticament; literàriament. Quan la comprí (¡en abril!) m’atreia pel seu contingut sociològic (valencià, pròxim, sempre present en Torrent) i històric. Però per a mi fluixeja, com dic, el punch estètic. Al llegir-la, no he sentit eixa espenta que et provoca la fam i el desfici per llegir, eixa sensació que transmeten els bons llibres, que et burxen a no aturar la lectura. No, no m’he embarcat en la perfecta lectura plaent, els ulls no esvaraven delerosos per la pàgina. Potser hi havia massa personatges amb massa històries darrere, ràpidament i superficialment explicades; potser no calia tant, potser amb menys es pot fer més. El text no em creava expectatives fortes, tal vegada li falta centrar-se amb més passió i credibilitat en alguna de les històries. Sí, crec que li falta passió. I tal volta n’hi havia massa, d’històries paral·leles, i no m’hi he pogut enganxar. Una cosa m’és segura: he tingut la desagradable sensació de trobar alguns diàlegs (¡precisament els diàlegs, en Torrent!) inversemblants, com si els interlocutors foren la mateixa persona. Es notava massa que les frases eren ordides per la mateixa ment ―la de l’autor― i no dites pels personatges amb una personalitat definida i diferenciada dels altres.
De tota manera, llegiu-la, i doneu-me’n el vostre parer. Com deia, és diferent de les altres. I respecte a les meues lectures d’estiu, ¡farem lo que podrem en el temps que queda! (resignació) De moment, damunt de la taula se m’acumulen novel·les i poemaris.
(Redacció modificada en octubre de 2024)
2 comentaris:
el punch estètic?
Anònim: Sí... em referisc a eixa espenta que et provoca la fam i el desfici per llegir, eixa sensació que transmeten els bons llibres, que et burxen a no aturar la lectura.
M'ha eixit dir punch, en anglés (veig que no s'entén massa... :S), però pots dir-li també vigor, força, garra, que és el que vol dir el mot en català.
Publica un comentari a l'entrada