Estar o no amb «la Roja»

U ix al carrer i no pot evitar sobtar-se un poc amb l’auge de patriotisme que ho envaïx tot i dir: «Collons matxo...», amb tantes banderes espanyoles que creixen com a bolets en balcons, basars xinesos i, fins i tot, sobre el sostre d’algun taxi, amb asta i tot. D’esta enrònia espanyolista podríem reflexionar i traure’n algunes conclusions, com ara: 

• «Els valencians se senten profundament espanyols»
• «La gent està contentíssima amb la monarquia»
• «Tot lo món està pagat d’ofrenar glòries a Espanya» (una entitat uniformadora que pareix que deixa de banda molt del que som, una Espanya que no pareix que estiga ací, sinó més cap a ponent)

O bé podríem dir:

• «Els valencians combreguen amb uns colors idèntics als de la bandera del bàndol nacional que guanyà la Guerra Civil» (Per cert, ¿per què els republicans no trauen la seua bandera quan juga la selecció?). 

O tal volta podríem concloure que:

• «Els valencians no se senten valencians»
• «Els valencians som fatxes»

Encara que en algunes d’estes deduccions no aniríem gens errats, en unes altres ens enganyaríem molt; o més prompte estaríem mesclant coses, exagerant, i sobretot, traent conclusions d’on no se’n poden traure. En definitiva, portaríem a col·lació temes que no tenen res a vore amb el mundial de futbol, que al capdavall és l’únic motiu de la proliferació d’estendards. 

Llevem-li ferro a l’assumpte. I és que, agrade o no vore les banderetes, vullc pensar que la majoria de valencians simplement dona suport a onze jugadors, els mateixos que veuen jugar en els seus equips preferits de la Lliga (Real Madrid o Barcelona, est últim, per cert, gens sospitós d’espanyolista, si és que a un equip se li poden penjar ismes d’este tipus). Uns jugadors amb qui se senten identificats, persones conegudes per tot lo món, tant pels qui seguixen el futbol com pels que no ho fem, gràcies (o per culpa) a uns mitjans de comunicació que fan impossible viure ignorant est esport. I és que al final, si em planten el partit davant, ¿com puc desitjar que guanyen uns hòmens (portuguesos, paraguaians, alemanys, tant fa d’on siguen) que no he vist en ma vida?

Insistisc, no tots els que preferixen que Puyol, Casillas i Villa guanyen són el tipus de persones que comente dalt. Ni criden ¡Espanya! com a energúmens ni els agrada eixa bandera ni se senten patriotes espanyols. Celebren el bon futbol dels jugadors que coneixen i gaudixen de l’espectacle, si n’hi ha. De fet, conec prou catalanistes declarats, i la majoria volen que guanye la Roja (el nom popular de la selecció no és precisament fatxa…). ¿Contradictori? ¿Hipòcrita? Jo pense que no (ara algú podria recordar-me aquella cançó de Gora España…).

I el que escriu estes ratlles partix d’una certa neutralitat, puix no soc aficionat al futbol, ni sé jugar-hi gens bé. M’agradaria, seria interessant experimentar en primera persona eixes sensacions d’ambició, triomf i eufòria. A mi, en realitat, el que m’agrada és el comboi dels amics i la picadeta.

(Redacció modificada en maig de 2024)