La mona de Pasqua salada

Mai m’havia parat a pensar massa en això tan típic nostre que és la mona de Pasqua. Xarrant amb una amiga sevillana, ignorant de mi, em vaig assabentar que no és una cosa que es conega a tot l’Estat. I és que resulta que aquest dolç típic només es coneix amb aquest nom a Catalunya, País Valencià, Balears, i algunes zones de Múrcia; o siga, majorment en els anomenats Països Catalans ―altrament dits regió mediterrània o Levante español, segons gustos―. I no és que la mona no existisca en altres indrets de les Espanyes, que sí que existeix, però l’anomenen hornazo. Els valencians som els més conservadors a l’hora de preparar-la, amb un sol ou bullit, tot i que el costum de menjar-se’l de xocolate ―com sabem, tan típic de Barcelona― s’ha estés pertot arreu. Sobre el motiu de ficar un ou dins del dolç, pareix que es tracta d’un símbol de la resurrecció primaveral. Amb tot, l’explicació que em resulta més convincent és que en el passat l’ou es considerava carn, per tant no es podia menjar els dies de Quaresma, però sí després, durant la Pasqua. D’ací que durant els dies d’abstinència els conservaren cuits i els aprofitaren i se’ls menjaren després.

Mona de Pasqua salada, típica de Titaigües

Però la meua descoberta d’enguany és que no totes les mones de pasqua són dolces. A Titaigües, poble de la Serrania de Xelva, la mona de pasqua és una empanada farcida de costella de porc i llonganissa, una autèntica bomba de rellotgeria ―pesa i tot!― gens apta per a qui es cuide la línia ―la paraula hornazo se li adiu bastant, vaja, tot i que ells també en diuen mona―. La gent la prepara a casa i la duu a la cooperativa perquè la coguen en forn de llenya. La de la foto és tan sols un terç de mona que, a diferència de la típica dolça, portava tres ous.