dimarts, 8 de juny del 2010

La paraula de la setmana: «estufit»


Ara agarres i te'n vas a pastar fang!

Hui una persona em deia, amb convenciment i gest seriós, que està científicament provat (el científic era de Barcelona, crec) que això de la gent parlant s’entén era una autèntica fal•làcia, i que amb les paraules les persones precisament es deixen d’entendre, s’emboliquen i s’allunyen, o fins i tot cauen en un conflicte dialèctic i potencialment violent. Tot i que el comentari d’aquesta persona m'ha fet gràcia i m'ha semblar d’un sarcasme molt fi i encertat en el context de la conversa distesa que manteníem, jo vull ser un poc més optimista i tindre una miqueta més de confiança en la humanitat. És cert que el llenguatge parlat no és perfecte, i que l’èxit de la comunicació es veu condicionat per l’actitud i estat anímic (entre moltes altres coses) dels interlocutors; que una alteració en el to de veu, una associació d’idees molt personal per part del receptor o vés a saber quines coses més poden provocar que el missatge que trametem amb tota la bona voluntat a una altra persona siga rebut per aquesta com un atac, provocació o ofensa, depenent de la fibra que li toquem, quan li trametem el nostre missatge i com li’l diem. No em digueu que no vos ha passat, que dius «Xe, no hi ha manera d’entendre’m amb aquesta persona, sempre m’entén malament!». Amb tot, però, com deia, trobe que les persones ens podem comprendre mínimament a pesar del llenguatge, puix aquest és una eina, en efecte, imperfecta, però també infinitament útil i bella. Imprescindible. I en cas que la susdita persona tinga raó i una tercera guerra mundial assole la Terra i els éssers humans ens acabem massacrant els uns als altres per falta de comprensió i malentesos, què hi farem? Espere almenys que la culpa siga de polítics i grans empreses de foscos interessos, i no per un comentari meu mal interpretat. Finiria els meus dies cabrejat amb la humanitat, però amb la meua consciència més tranquil•la.

Però en fi, el que està clar (i ara sí que vaig a la paraula de la setmana) és que no ens entendrem mai si parlem a força d’estufits. Un estufit, doncs, és una resposta aspra, un comentari en to de reny, normalment dit sense reflexionar-hi massa, una contestació esquerpa que diem molt influïts pel nostre estat d’ànim (nervis, indignació…) que pegarà molt torta en les orelles del nostre interlocutor i que de segur farà de la nostra comunicació un fracàs. La paraula ve del verb «estufir» (o «estufar»), que vol dir esguitar, llançar un líquid a gotes amb força, normalment per la boca; o siga, una acció gens agradable per a qui li cau damunt…

Un exemple: Només li he demanat cinc euros, i m’ha pegat un estufit…

6 comentaris:

Monique LaMer ha dit...

Oh, esta és una de les de "casa". Jo la gaste, m´agrada el só que té, perquè sona precisament com un estufit, no sé si m´explique bé...i lo de pastar fang tampoc té preu...
Tens molta raó en allò de que de vegades les paraules compliquen més que aclarixen el que volem dir, encara que crec que sí, que parlant s´enté la gent...de fet pense que on és molt més difícil entendre´s és en la paraula escrita, ahí si hi ha molt de perill de llegir el que no hi és, o de no entendre-ho bé...supose que també és una conseqüència de la màgia de les paraules.

Coralet ha dit...

Hola, Josep Lluís

tinc una qüestió: anem a vorer, aleshores estufir no pot usar-se quan un dóna un estufit? Per exemple, no m'estufisques més ¿?

I una altra cosa, jo crec que un estufit ben donat és necessari per a la comunicació. No podem ser basses d'oli sempre, no deguem/devem ser-ho...

Speaker ha dit...

Efectivament, Monique: les paraules, com les persones, poden ser màgiques però també letals. Quant a això del so... potser la clau està en la efa (estuFir), sona tan... labiodental, tant com un esput! Gràcies pel comentari

Per descomptat, Coralet, jo comentava el substantiu, però també hi ha el verb que molt encertadament aportes (estufar = esguitar). I mira, m’has recordat un altre mot: Ser un esguitós, o siga, bròfega i aspra, una persona. Algú que sol parlar a força d’estufits.

Necessari... depén de què vulgues comunicar. Tampoc entraré en qüestions morals i diré el que hem o no hem de ser o com hem de parlar... Deixem-ho en què en el llenguatge i en la comunicació hi ha de tot, afalacs, paraulotes, estufits, floretes, paraules tabú, políticament correctes (o no)...

Gràcies pel comentari ;)

AlfredRussel ha dit...

Al meu poble és habitual la variant "estufó", amb el mateix significat, però no recorde haver sentit mai "estufit". També és fàcil sentir que algú està "estufat", amb el sentit d'irritat; potser és una contaminació per "atufar", o bé una imatge per allò que fan els gats quan s'enfaden.
En tot cas: jo també soc del parer que un bon estufó (o estufit) a temps pot estalviar més d'un maldecap...

Coralet ha dit...

Hola, Josep Lluís, jo tampoc vull dir què és el que hem de fer o no hem de fer, solament el que jo faig i deixe de fer :)

Per cert, has encertat: Coralet és una planta. Berberis vulgaris.

Lluís ha dit...

Cercava la paraula, que només vaig conèixer quan em vaig traslladar de la capi a l'Horta Nord i m'ha agradat molt trobar l'etimologia.
Gràcies pel text!