Ara agarres i te’n vas a pastar fang!
Hui una persona em deia, convençuda i seriosa, que està científicament provat que el proverbi «Parlant, la gent s’entén» era una autèntica fal·làcia, i que amb les paraules les persones precisament se deixen d’entendre, s’emboliquen i s’allunyen, o inclús cauen en un conflicte dialèctic i potencialment violent.
Encara que el comentari d’esta persona m’ha fet gràcia i m’ha paregut d’un sarcasme fi i encertat en el context de la conversa distesa que manteníem, jo vullc ser un poc més optimiste i tindre una miqueta més de confiança en la humanitat. És cert que el llenguatge no és perfecte, i que l’èxit de la comunicació es veu condicionat, entre altres circumstàncies, per l’actitud i l’estat anímic dels interlocutors; que una alteració en el to de veu o una associació d’idees per part del receptor poden provocar que el missatge que trametem amb tota la bona voluntat siga rebut per l’altra persona com un atac, una provocació o una ofensa, segons la fibra que li toquem, segons el moment o segons la manera d’expressar-nos.
No em digau que mai heu pensat d’algú «Xe, no hi ha manera d’entendre’m amb esta persona, ¡sempre m’entén malament!». De tota manera, com deia, trobe que les persones podem comprendre’ns mínimament a pesar del llenguatge, puix este és una eina, en efecte, imperfecta, però també infinitament útil i bella. Imprescindible. I en cas que la susdita persona tinga raó i una tercera guerra mundial assole la Terra i els sers humans acabem massacrant-nos els uns als altres per falta de comprensió i malentesos, ¿què li hem de fer? Espere, almenys, que la culpa siga de polítics i grans empreses d’interessos perversos, i no per un comentari meu mal interpretat. Acabaria els meus dies cabrejat amb la humanitat, però amb la consciència més tranquil·la.
Si una cosa tinc clara (i ara sí que vaig a la paraula de la setmana) és que no ens entendrem mai si parlem a força d’estufits. Un estufit és una resposta aspra, una contestació esquerpa que es diu molt influït per l’estat d’ànim (nervis, indignació…) que pegarà molt torta en les orelles del nostre interlocutor i que de segur farà de la nostra comunicació un fracàs. L’estufit és l’acció d’estufir o estufar, que en sentit estricte vol dir esguitar, llançar un líquid a gotes amb força, normalment per la boca; i en sentit figurat, rebre asprament (a algú), amollar-li un estufit.
(Redacció actualitzada en octubre de 2024)
6 comentaris:
Oh, esta és una de les de "casa". Jo la gaste, m´agrada el só que té, perquè sona precisament com un estufit, no sé si m´explique bé...i lo de pastar fang tampoc té preu...
Tens molta raó en allò de que de vegades les paraules compliquen més que aclarixen el que volem dir, encara que crec que sí, que parlant s´enté la gent...de fet pense que on és molt més difícil entendre´s és en la paraula escrita, ahí si hi ha molt de perill de llegir el que no hi és, o de no entendre-ho bé...supose que també és una conseqüència de la màgia de les paraules.
Hola, Josep Lluís
tinc una qüestió: anem a vorer, aleshores estufir no pot usar-se quan un dóna un estufit? Per exemple, no m'estufisques més ¿?
I una altra cosa, jo crec que un estufit ben donat és necessari per a la comunicació. No podem ser basses d'oli sempre, no deguem/devem ser-ho...
Efectivament, Monique: les paraules, com les persones, poden ser màgiques però també letals. Quant a això del so... potser la clau està en la efa (estuFir), sona tan... labiodental, tant com un esput! Gràcies pel comentari
Per descomptat, Coralet, jo comentava el substantiu, però també hi ha el verb que molt encertadament aportes (estufar = esguitar). I mira, m’has recordat un altre mot: Ser un esguitós, o siga, bròfega i aspra, una persona. Algú que sol parlar a força d’estufits.
Necessari... depén de què vulgues comunicar. Tampoc entraré en qüestions morals i diré el que hem o no hem de ser o com hem de parlar... Deixem-ho en què en el llenguatge i en la comunicació hi ha de tot, afalacs, paraulotes, estufits, floretes, paraules tabú, políticament correctes (o no)...
Gràcies pel comentari ;)
Al meu poble és habitual la variant "estufó", amb el mateix significat, però no recorde haver sentit mai "estufit". També és fàcil sentir que algú està "estufat", amb el sentit d'irritat; potser és una contaminació per "atufar", o bé una imatge per allò que fan els gats quan s'enfaden.
En tot cas: jo també soc del parer que un bon estufó (o estufit) a temps pot estalviar més d'un maldecap...
Hola, Josep Lluís, jo tampoc vull dir què és el que hem de fer o no hem de fer, solament el que jo faig i deixe de fer :)
Per cert, has encertat: Coralet és una planta. Berberis vulgaris.
Cercava la paraula, que només vaig conèixer quan em vaig traslladar de la capi a l'Horta Nord i m'ha agradat molt trobar l'etimologia.
Gràcies pel text!
Publica un comentari a l'entrada