Darrerament he tingut curiositat per saber més del conflicte entre Israel i Palestina. Potser va ser arran de la lectura de La cicatriu de David (del qual ja vos vaig parlar), que tracte d’esbrinar quin és l’origen del problema allí, d’explicar-me què hi ha més enllà de les exclusives sagnants que sobre aquell país llancen adesiara els mitjans de comunicació ―només quan la violència és massiva. Un amic, doncs, em deixa «Palestina e Israel, el interminable laberinto de la paz», del teòleg valencià José Luis Ferrando Lada. A la primera part del llibre, Lada exposa alguns antecedents a la creació de l’Estat d’Israel (1948), com ara la condició de colònia de Palestina i el paper de Gran Bretanya en el seu avenir. També hi mostra, de manera exhaustiva (no sé si útil per al lector) els seus coneixements sobre la geografia de l’Orient Mitjà. La segona part és un recull de diversos articles de l’autor publicats en alguns diaris valencians al llarg dels anys, en què traça les vicissituds del conflicte en cada moment, i n'exposa les possibles solucions.
El llibre és revelador si tens una idea pobra de l’assumpte, com és el meu cas. Serveix per a saber a grans trets el que ha passat en l’últim segle a l’altra banda del Mediterrani, fets que han tingut conseqüències ben directes hui dia: les colonitzacions jueves i l’èxode dels palestins àrabs als anys 40, amb els consegüents i eterns camps de refugiats, la creació de l’Estat israelià de base ideològica messiànica, la militarització jueva i les guerres contra els països àrabs col·lindants en nom de la seguretat, l’aïllament de Palestina en dues zones (Cisjordània i Gaza), la radicalització en els bàndols jueu i palestí, les diferents tendències polítiques en ambdós pobles, els possibles pactes (creació d’un Estat Palestí, reconeixement mutu, desmantellament de colònies, capitalitat de Jerusalem, etc) i els entrebancs a la pau.
Una lectura interessant per a assabentar-se dels punts clau del conflicte, on l’autor, que pareix saber de què parla, tracta d’acostar posicions. Ara bé, després de la lectura em queden encara molts interrogants: com s’ho feren els jueus per fer fora els palestins i instal·lar-s’hi ells? Com uns refugiats escaldats per l’èxode nazi aconseguiren apoderar-se de tot un país? D’on tragueren els diners? I les armes? I el vist-i-plau de tot déu?
Trac una pega molt grossa a l’edició: el caos en la puntuació. L’ús de comes no té cap trellat i és desesperant per al lector. També hi ha massa errates i incoherències gràfiques en la transcripció de noms. S'ho haurien de mirar en una pròxima edició.
El llibre és revelador si tens una idea pobra de l’assumpte, com és el meu cas. Serveix per a saber a grans trets el que ha passat en l’últim segle a l’altra banda del Mediterrani, fets que han tingut conseqüències ben directes hui dia: les colonitzacions jueves i l’èxode dels palestins àrabs als anys 40, amb els consegüents i eterns camps de refugiats, la creació de l’Estat israelià de base ideològica messiànica, la militarització jueva i les guerres contra els països àrabs col·lindants en nom de la seguretat, l’aïllament de Palestina en dues zones (Cisjordània i Gaza), la radicalització en els bàndols jueu i palestí, les diferents tendències polítiques en ambdós pobles, els possibles pactes (creació d’un Estat Palestí, reconeixement mutu, desmantellament de colònies, capitalitat de Jerusalem, etc) i els entrebancs a la pau.
Una lectura interessant per a assabentar-se dels punts clau del conflicte, on l’autor, que pareix saber de què parla, tracta d’acostar posicions. Ara bé, després de la lectura em queden encara molts interrogants: com s’ho feren els jueus per fer fora els palestins i instal·lar-s’hi ells? Com uns refugiats escaldats per l’èxode nazi aconseguiren apoderar-se de tot un país? D’on tragueren els diners? I les armes? I el vist-i-plau de tot déu?
Trac una pega molt grossa a l’edició: el caos en la puntuació. L’ús de comes no té cap trellat i és desesperant per al lector. També hi ha massa errates i incoherències gràfiques en la transcripció de noms. S'ho haurien de mirar en una pròxima edició.
4 comentaris:
Hola José Luis! Hoy tu "post" me ha llegado porque ya sabes que soy un fanático en este tema. No quisiera parecer un marisabidillo que aprovecha para fardar de sus lecturas. La verdad es que escribo porque te leo TODO lo que pones en el blog, y siempre me quedo con las ganas de hacertelo notar de alguna forma. Así que hoy que el tema me llega al alma me he decidido a contribuir. Escribo en castellano porque no tengo tanto tiempo como merecería hacerlo en valenciano (el monolingüismo radical es la losa más pesada que acarrea mi conciencia).
Lo que más me ha llamado la atención del libro que hoy comentas es sin lugar a dudas el autor. ¡Nada menos que un teólogo católico! Esto cifra de alguna manera la razón por la que se habrá acercado al tema de Israel, cuna de su antiguo testamento así como de los asesinos de su dios. Por eso dudo que su mirada sobre el conflicto esté limpia de la voluntad, inherente al espíritu religioso, de ratificar con estuidios intuiciones y convicciones ya tomadas de antemano. Los católicos son muy divertidos. Me hace mucha gracia como afrontan el conflicto arabe-israelí desde la barrera, con su habitual condescendencia ante el pecador (me refiero al Papa y sus sermones por la paz en Israel), cuando en realidad nada les conviene más que una matanza descarnada de infieles entre sí. No solo elimina herejes gratuitamente, sino que además los justifica, en cierta medida, por contraste con el conflicto abierto y militarizado de su competencia teológica. Y entonces vienen a proclamar la Paz y a colgarse medallas. Son tan buenos los católicos que se permiten hablar del conflicto como unos observadores desiteresados y objetivos. De pronto nadie se acuerda de qué les hicieron a los musulmanes en España, y vaya, en Jerusalén también en las cruzadas (y no es necesario remontarse tan atrás), ni de qué lado estaba la curia papal durante el nazismo.
Un católico, si es católico, no puede tener la mirada limpia ante el conflicto en Palestina. Y si la tiene, no es católico. Pero a juzgar por el currículum http://ferrandolada.com/6.html de nuestro autor, éste parece uno de los acérrimos. De hecho no me extraña nada lo que comentas sobre la carencia en el libro de información acerca de la financiación israelí y la cobertura internacional a su causa. A los católicos no les interesa buscar una explicación materialista y geopolítica al conflicto mientras puedan achacarlo al castigo divino por no seguir la verdadera luz. Quizás no lo hagan textualmente, pero ese es el argumento de fondo que íntimamene les reconforta.
Ya te digo que no me gustaría quedar aquí de pedante y enterao, pero hay un librito muy interesante que me gustaría recomendar a la audiencia. Es de una editorial española pequeñita pero matona "Foca", que se llama "Palestina existe" (http://books.google.es/books?id=vzHdAAAACAAJ&dq=edward+said+chomsky+palestina&ei=x49ASsX2FZPaygTe3LVJ), donde a parte de un ex-militar español que ha estado destinado en Palestina, Alberto Piris (nada menos que un general de artillería) cuya obra todos debiéramos conocer (http://www.rodelu.net/piris/piris.htm), escribe Edward Said, uno de las mentes más lúcidas del siglo y el principal intelectual del conflicto. Por supuesto también pone su granito de arena mi querido Noam Chomsky entre otros... y bueno hay más libros, pero este me parece muy sintético y muy apropiado, sobre todo porque allá donde encontrabas flaquear la visión de Ferrando Lada, es donde más pródigo en datos y opiniones éste se muestra: los apoyos internacionales a la matanza árabe, los intereses geopolíticos de naciones occidentales, expertas en aparentar ser garantes de la justicia que a otros escatiman.
Lo siento, no me ha dejado escribir más. Aquí va el resto:
Y por cierto, mi abuela el otro día dijo “arvelló” en un arranque de su valenciano materno que en la vejez, a veces, aflora por encima de la dura corteza castellana que tropocientos años de matrimonio con un aragonés poco tolerante con la multiculturalidad le ha impuesto (y con ella a toda mi familia). Dijo “arvelló” para referirse al sumidero del “desllunat” por donde se va el agua cuando llueve. No lo he encontrado por ahí (de hecho no he encontrado nisiquiera un bacava online, supongo que no he buscado bien, y sobre eso también quería consultarte) pero me encantaría que hicieras un comentario de los de “paraula de la setmana”, sobre todo porque si la encontramos, mi abuela se pondrá muy contenta.
Muchas gracias por escribir. Y un abrazo muy grande.
Benvolgut Lluís,
Has fet el comentari més llarg del blog! Aportes informació enriquidora, i ets, com sempre, polèmic i sense concessions, la qual cosa em sembla de categoria. Ni pedant ni saberut. I la llengua en què t’expresses (que sempre t’expresses bé), tant fa.
Gràcies per la recomanació. Et diria que en prenc nota, però ja no caldrà. Resulta que la lectura del llibre de l’entrada ha sigut un segon plat, ja que, casualitats de la vida, el nostre amic Javi ja pretenia deixar-me aquest de «Palestina existe» que comentes, però en no trobar-lo, em va passar aquest primer. Així que tot és qüestió de temps.
Sóc conscient que qui escriu el llibre en qüestió és un estudiós i probablement ferm creient en una religió, la qual cosa em fa estar alerta, atés que està parlant d’un conflicte que té molt de religiós. Probablement la seua visió de les coses siga parcial (com la de qualsevol (?) ). Com saps, no sóc precisament un acèrrim defensor de les barbaritats de l’Església catòlica (les d’ara i les de sempre) i no sóc tampoc creient en cap déu. Precisament tenint en compte el currículum de l’autor, m’ha paregut interessant veure el seu punt de vista, i, sincerament, no hi he trobat cap intenció maliciosa. Fins i tot m’ha paregut conciliadora i favorable als drets dels palestins, això sí, sense negar l’existència real i palpable d’un Estat d’Israel. Caldrà doncs llegir més per tal de respondre’s les preguntes que aquesta publicació no contempla o omet.
Respecte la teua iaia, altra casualitat! Ja havia pensat en aquest mot com a paraula de la setmana. Un «albelló» (així és com s’ha d’escriure, però en la llengua parlada sovint confonem “r” i “l”, tant en castellà com en valencià) és un canal per on ixen les aigües brutes d’una casa. Un «sumidero», efectivament (i insistisc en que bé t’expresses, a mi en la vida se m’hauria acudit dir aquesta paraula en castellà). D’açò en prenc bona nota.
Gràcies per pertànyer a aquesta «audiència» i per comentar (si no ho feu no vos veig). Em fa molt de goig.
Salut!
hola josep lluis!! supose que serà akest del llibre que parlareu l´altra nit...
fa un ratet estava llegint el de Palestina Existe,per cert, me´l deixà Javi en la kondició de ke l´akabara ràpid ke te´l volies llegir, així que no tardaré. A més m´està pareguent prou interessant (vaig per la entrevista a José Saramago, ja et diré alguna kosa més... ;))
bona niiit!!!
Helena.
Publica un comentari a l'entrada