dijous, 16 de juny de 2011

Repte per la Via verda


La Via verda entre parets de roca.

Em van plantejar el repte i m’ho vaig pensar més de dues vegades. Eixir de tant en tant a voltar amb bici a la muntanya unes quantes hores com a entreteniment és una cosa que he estat fent els darrers mesos, però fer una etapa de vora 100 quilòmetres en un dia (dels quals la meitat són de pujada) amb un grup de vint-i-set addictes* a l’spinning, al ciclisme i a la bicicleta de muntanya és una altra cosa, que suposava per a mi realitzar una heroïcitat o, millor dit, una barbaritat o una imprudència física.

Eixim des de Geldo, localitat un poc més avall de Sogorb, la capital de l’Alt Palància. Però… iep! Primer impediment: quasi només traure la bici de la furgoneta dues persones ja han punxat. Jo en sóc una, i em quede mirant, com un estaquirot, mentre un voluntari del grup s’ofereix a canviar-me la càmera, cosa que fa en uns quaranta segons. Sortejat este entrebanc, de seguida agafem el camí de grava per on antigament passava la via minera que anava a Ojos negros —província de Terol—, i que ara hom anomena Via verda. Són les 9.30 del matí.

Els primers quilòmetres són un passeig que em resulta molt familiar i conegut de la meua infància. Prompte ens dividim de manera natural entre diversos pilots, atenent la represa de les cames de cada u. Els cracks del grup es divideixen la faena de vigilar la caravana i alternen les seues posicions en un extrem i altre del grup per veure que tots anem bé. És fàcil identificar-los, apugen i abaixen el ritme de pedaleig a pler, porten el mallot de la seua colla i tenen uns bessons marcats i fibrosos adherits a una pell depilada.

Fem parades nombroses que, si a priori em semblen innecessàries, prompte comprove que no ho són pas, ja que el camí és llarg i hem d’estar tot el dia sobre la bici. El paratge al nostre voltant és bell i pintoresc: tossalets coberts de pins, el pantà de Navaixes, les antigues estacions abandonades ran de camí o els túnels humits i negres com la nit que travessem a una velocitat considerable. Açò últim és tota una sensació, ja que hi ha moments en què vas a cegues, sense veure’t ni les mans ni la roda.

Al cap d’unes hores comence a tindre molèsties a les lumbars, un dolor que arrossegava d’abans. Procure estirar a cada parada i fer les postures de relaxació d’esquena que he aprés els darrers mesos. Mengem i bevem alguna cosa però sense atipar-nos, les parades no duren més de 10 minuts. Em faig creus de veure la resistència d’algunes persones, que sembla que no abaixen mai el ritme. Jo he comés un xicotet error: no he oblidat la crema solar, però no havia pensat a posar-me un mocador sota el casc, que m’estalviaria la coïssor dels ulls en entrar en contacte amb la suor.

Una vegada hem passat Caudiel, el paisatge comença a ser-me desconegut. Ací el pendent (no hem deixat de pujar en tot el matí) s’aguditza o almenys a mi sí m’ho pareix. Hi ha un bon tram que pedale tot sol, cosa que a priori em provoca una sensació de pau. Tan sols sent el soroll de la grava sota les rodes. Al meu voltant veig parets de roca viva, avant i arrere només el camí desert. En les diverses parades ja m’he menjat les vitualles: dos plàtans, dos albercocs i dues barretes de cereals. No deixa de pegar-me el sol. Unes lleugeres punxades en les sofrages m’espanten un poc, i al cap d’uns minuts sent un veritable dolor en les cuixes que ja no m’abandonaria. Falten uns 10 km per a arribar a Barracas alterne moments en què quasi m’ature amb rampells d’adrenalina i forces que no sé d’on trac però que m’ajuden a continuar. Vora uns molins de vent, comence a blasfemar, tot sol, sense saber ben bé contra qui. Però el patiment acaba i, per fi, arribem a Barracas a les 14.30.


Track de la ruta

Després d’un merescut dinar-homenatge d’embotit i cansalada, a les 17.00 comencem el camí de tornada. Malgrat faltar uns 50 km, açò ja és un passeig en barca, un continu descens a plaer en què m’adone tot el que em pujat abans. En passar sota els túnels foscos, un company em diu que la poca llum sobre els pèls de braços i cames creen un curiós efecte «d’aura» al meu voltant. Deu ser eixa aura màgica el que m’està ajudant a aguantar. En passar per Altura l’eufòria s’empara de mi i pose la directa: ho estic aconseguint. Arribe a Geldo pedalant a tota velocitat, malgrat la duresa i el dolor en les cuixes, i no em puc contindre l’alegria (ara entenc la sensació del ciclista que arriba a la meta). La pròxima eixida, però, serà més tranquil·la, i abans de tornar a fer esta, vindré més entrenat.

[La via verda és un camí que vos recomane molt. Es pot gaudir de moltes maneres. Hi ha ciclistes que la fan sencera, n'hi ha qui puja amb tren a Terol i la fa només en descens, i hi ha simplement famílies o veïns dels pobles que hi passegen amb bici o a peu].

*hipèrbole llançada des de l'afecte i l'admiració

2 comentaris:

MEQUETREFE ha dit...

Una ruta molt interessant. Jo faig prou sovint una ruteta circular que fa un total de 40 quilòmetres. Riu amunt des d'Altea fins a Xirles, pedania de Polop o si ho vull allargar fins a Guadalest. La primera opció no té gaire costeres i es prou freqüent trobar-te amb ciclistes com els que esmentes...
Ja fa temps que tinc ganes de fer una via verda, però no per Alacant, me l'apunte.

Josep Lluís ha dit...

Per a fer la d'Ojos negros pots anar a Sagunt, agafar un tren i fer-la de baixada, o anar-te'n en direcció Terol per la carretera i començar prop d'algun poble de la comarca, com Geldo, Sogorb, Altura, Navaixes o Jérica i mamprendre a pujar.

Eixa ruta que nomenes deu ser mel de romer. Si no t'importa quan tingues un segonem passes algun enllaç, mapeta o track al correu.

Salut!