dimarts, 7 de juny de 2011

Pujada al pic de l'Ave


L’última caminada per la muntanya no ha sigut tan bella com l’anterior a Bèrnia; ha sigut en canvi més física —que no està malament, per a entrenar-se— i ha posat un poquet a prova plantes de peus i turmells, en el meu cas, i genolls en el cas del meu company. Crec que era la primera vegada que visitava Dosaigües, poble totalment envoltat de muntanyes. Per estes contrades ja es parla castellà: l’accent castís del forner i d’un llaurador que ens trobem no donen lloc a dubtes. Tan sols converse amb ells uns segons, però no hi veig cap substrat valencià.

L’objectiu és pujar al pic de l’Ave, des del qual, en principi, veurem unes bones vistes. El començament de la ruta és estèticament el millor. Al cap de poc d’ascendir un camí empedrat costerut per on antigament arribava el correu —devien de patir molt aquells hòmens, correus ha canviat molt!—, ens girem i les penyes a un i altre costat emmarquen una vista bonica del poble. La resta de la ruta és una ascensió moderada però contínua entre matolls i arbustos. I sí, el company és savi i m’ho havia vaticinat només començar: al cap d’una estona les rascades de les argelagues i altres arbustos em fan lamentar haver vingut amb pantalons curts. Prompte, quan ja hem assolit una certa altura, fem la vista arrere: s’hi veu una mar de muntanyes fins a l’horitzó. És una llàstima que no hi haja quasi cap arbre. Això és conseqüència dels incendis; de fet, de tant en tant ens trobem amb alguna soca ennegrida. La ruta no està ben marcada, es perd entre els matolls, i fins i tot amb el GPS tenim moments de dubte. Deduïm que no és una senda molt concorreguda. Les marques del camí no són les dues ratlles d’un PR sinó punts blaus fets amb esprai que no sé si han sigut posats amb molt d’encert. Total, que acabem fent fites amb munts de pedres a mesura que trobem el camí. Una vegada arribem al cim, els núvols ens cobreixen les esperades vistes de València. La pròxima vegada serà… I potser en bici, que hem vist unes pistes forestals que no pinten gens malament.


Vistes de Dosaigües als pocs minuts d’eixir del poble.


Açò què és? a) un tros d’estalactita b) un tronc fossilitzat c) una pedra estranyament erosionada per l’aigua


Bones vistes, però la muntanya sense un sol arbre.


Senderisme open-source (o altruista). Millorem les fites i en posem de noves per als que vinguen darrere.

Descripció de la ruta