Em gite i apague el llum. Llevat de les veus d'uns adolescents que vénen de l'avinguda, hi ha pau i silenci. A dormir, que demà t'alces d'hora, pense. De sobte la persiana cruix lleugerament, però no perquè faça vent. El llit es belluga davall meu, és com si volguera cobrar vida però just al cap d'un segon torna al seu lloc i de seguida torna la quietud de fa uns segons. M'alce i comprove que la resta d'habitants de la casa dormen plàcidament.
Ja n'estava convençut, però hui he comprovat de què es tractava, no és la primera volta que ho experimente. I em sorprenc a mi mateix de pensar que, mentre la cosa quede així, té un estrany atractiu pensar que alguna cosa es mou ahí baix.
Ja n'estava convençut, però hui he comprovat de què es tractava, no és la primera volta que ho experimente. I em sorprenc a mi mateix de pensar que, mentre la cosa quede així, té un estrany atractiu pensar que alguna cosa es mou ahí baix.
2 comentaris:
Uf, jo no sé com reaccionaria. A mi no m'ha passat mai. Supose que, mentres siga cosa d'un segon, la sensació seria la mateixa...
Et quedes un poc estranyat, aguaites pel balcó i, quan veus que tot està com fa uns minuts, no queda molt més a fer. La veritat és que no fou prou com per a tindre por.
Fa un parell d'anys hi hagué un altre, que també vaig notar. Recorde la pantalla de l'ordinador bellugant-se...
Diuen que mentre siguen fluixets, quasi és bo que n'hi hagen.
Publica un comentari a l'entrada