Per fi he vist Citizen Kane, d’Orson Welles. Malgrat haver quedat una hora abans de la projecció, m’encante amb el café i a la porta del cine es forma una cua de por. Per poc no agafe entrada i quan ho aconseguisc la sala està tan plena que em toca seure en la primera fila, amb la consegüent torsió de coll de 120 minuts de durada. On està la crisi del cine?
Com que es tracta d’un clàssic, abans de la projecció hi ha una presentació. Esta vegada no la fa el crack que amb tanta traça sol fer-les ―un xic amb el cabell estarrufat i jupa de cuiro que, casualment, ha vingut com a espectador i seu al meu costat―, sinó que rebem la visita d’un jove expert de la UJI que vist trage i corbata. Sap molt de la pel•lícula, però a mesura que en parla el públic comença a intercanviar mirades: per poc no ens la xafa a força de descriure’ns l’estructura, detalls de l’argument i fins les sorpreses que tots preferiríem descobrir per nosaltres mateixos.
«La millor pel•lícula de la història del cinema». No hauria d’haver dit això. No ens crees tantes expectatives, home! Bé, el film em va agradar prou igualment, i tal com va dir l’expert, hi destaquen els picats, contrapicats, primers plans, estructura en flashback… degué ser innovador en l’època. Fora de detalls tècnics i innovacions narratives, la pel•li tracta la vida d’un xiquet arrancat del nucli familiar que, en créixer, desenvolupa una obsessió per ser estimat per tothom, a través de la fama i l’èxit que li han sigut donats, però que no ofereix res de si mateix perquè no té res ―ni principis―: tan sols l’afany de ser reconegut.
Micheline Francey i Pierre Fresnay a Le corbeau
I este film em recorda que fa unes setmanes vaig veure una altra projecció dels anys 40 (del 43, dos anys després de l’estrena de Citizen Kane) que ara vull recomanar-vos. La francesa Le corbeau, de Henri-Georges Clouzot, no alçà ni pols ni remolí a la Filmoteca, però a mi, que anava al cine sense cap expectativa, em va arreglar un poc el dia.
El film tracta el cas d’un petit poble francés després de l’arribada d’un nou metge amb fama d’avortista. Tant el doctor com altres personalitats destacades del poble comencen a rebre cartes anònimes amenaçadores, signades per un tal Le corbeau, que trauen els draps bruts de tothom (infidelitats, enveges, corrupció…). El corb fa nosa a tothom perquè trau a la llum les veritats, i la desconfiança generalitzada acaba posant en marxa una espècie de caça de bruixes. El misteri i la tensió per saber qui de tots és el corb es manté molt bé fins al final.
Com que es tracta d’un clàssic, abans de la projecció hi ha una presentació. Esta vegada no la fa el crack que amb tanta traça sol fer-les ―un xic amb el cabell estarrufat i jupa de cuiro que, casualment, ha vingut com a espectador i seu al meu costat―, sinó que rebem la visita d’un jove expert de la UJI que vist trage i corbata. Sap molt de la pel•lícula, però a mesura que en parla el públic comença a intercanviar mirades: per poc no ens la xafa a força de descriure’ns l’estructura, detalls de l’argument i fins les sorpreses que tots preferiríem descobrir per nosaltres mateixos.
«La millor pel•lícula de la història del cinema». No hauria d’haver dit això. No ens crees tantes expectatives, home! Bé, el film em va agradar prou igualment, i tal com va dir l’expert, hi destaquen els picats, contrapicats, primers plans, estructura en flashback… degué ser innovador en l’època. Fora de detalls tècnics i innovacions narratives, la pel•li tracta la vida d’un xiquet arrancat del nucli familiar que, en créixer, desenvolupa una obsessió per ser estimat per tothom, a través de la fama i l’èxit que li han sigut donats, però que no ofereix res de si mateix perquè no té res ―ni principis―: tan sols l’afany de ser reconegut.
Micheline Francey i Pierre Fresnay a Le corbeauI este film em recorda que fa unes setmanes vaig veure una altra projecció dels anys 40 (del 43, dos anys després de l’estrena de Citizen Kane) que ara vull recomanar-vos. La francesa Le corbeau, de Henri-Georges Clouzot, no alçà ni pols ni remolí a la Filmoteca, però a mi, que anava al cine sense cap expectativa, em va arreglar un poc el dia.
El film tracta el cas d’un petit poble francés després de l’arribada d’un nou metge amb fama d’avortista. Tant el doctor com altres personalitats destacades del poble comencen a rebre cartes anònimes amenaçadores, signades per un tal Le corbeau, que trauen els draps bruts de tothom (infidelitats, enveges, corrupció…). El corb fa nosa a tothom perquè trau a la llum les veritats, i la desconfiança generalitzada acaba posant en marxa una espècie de caça de bruixes. El misteri i la tensió per saber qui de tots és el corb es manté molt bé fins al final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada