L’altre dia sopava amb uns amics en un bar i va sorgir un xicotet debat sobre la paraula cotna, que en la meua família sempre s’ha usat per a designar la corfa que envolta el formatge i que normalment no és comestible. Altres comensals companys meus usaven en este context la paraula «corfa», i quan parlaven de cotna es referien exclusivament a la pell grossa i dura de la cansalada. Jo els vaig contar que un amic de l’Alcora em deia que allí deien «cotna de porc» a la pell torrada de porc, dura i greixosa, que és aperitiu típic als bars i que altres anomenem «morro» (no sé si per influència castellana).
Doncs bé, independentment de dialectes, cotna és això, la pell grossa i dura que recobrix alguna cosa, normalment: cansalada, pa, formatge o fruita. En valencià oral la pronunciem cona, com si la t no estiguera. L’origen del mot és el llatí *cŭtĭna, derivat de cutis, que significa ‘pell’.
Doncs bé, independentment de dialectes, cotna és això, la pell grossa i dura que recobrix alguna cosa, normalment: cansalada, pa, formatge o fruita. En valencià oral la pronunciem cona, com si la t no estiguera. L’origen del mot és el llatí *cŭtĭna, derivat de cutis, que significa ‘pell’.
12 comentaris:
Hola Josep Lluís,
La veritat és que a ma casa no s'ha usat mai eixa paraula i normalment en diem corfa en tots els casos, encara que potser és una d'eixes paraules que mos pares coneixen però no diuen.
Quant a la pronunciació, tinc entés que la t en estos casos no s'ha pronunciar, sinó que la manera més correcta és fer la consonant que segueix la t geminada; en este cas con-na. Açò pot paréixer un «excés» de normativa, però recorde que una vegada vaig sentir el meu sogre (llaurador de la Ribera) dir un mol-le (motle) amb la l molt ben geminada. O almenys a mi m'ho va semblar ;)
Salut!
D'influència castellana no ha de ser (com tampoc no ho seria «puesto», p. ex.) perquè a la cotna de porc o els morros que m'han posat als bars del País Valencià per ací li diem «torrezno», que també aprofita d'aperitiu: http://tinyurl.com/3ts45b5
Doncs nosaltres, per algun que altre poble de la Marina Baixa diem "escorfa" en comptes de "corfa", tant per a la pell del formatge com per a quan et fas una ferida i està a punt de cicatritzar. Per exemple, li diem als xiquets "no t'arranques l'escorfa, que t'ix sang".
Quant a "cotna", no ho ho havia sentit dir.
Paterner, efectivament, pareix que la pronúncia idònia és conna, geminant. També caldria geminar amb paraules com «guatla» o «espatla» (plenament populars i quotidianes, per cert); el que passa és que jo no he sentit mai cap valencià que gemine. (mentira! l'any passat vaig sentir un iaio de Guadassuar parlar del Llac d'Anna i va geminar) Seria un plaer sentir el teu sogre!
Jesús, gràcies per l'enllaç tan gràfic i didàctic. Com està això de puesto? Dius que no és castellanisme?
Mequetrefe Gràcies per l'aportació sempre interessant des de la Marina. Vinc d'allí hui mateix i ja he sentit parauletes molt interessants! :D
A ma casa sí que s'empra, tant per al formatge com per a la cansalada. I pronunciat, com deia Paterner, con-na
Sí, Josep Lluís: és probablement una aportació aragonesa al català. En el registre històric del castellà, «puesto» té usos específics, no generals (no és un «lloc»; és sempre un lloc on es fa alguna cosa). El català, com l'aragonés fins a hui mateix, en fa un ús amb valor general: u va a un puesto amb la colla d'amics. El mateix puesto que en castellà és un «sitio».
A Alcoi si que l'he sentida, però amb la pronúncia "corna", i referida a la pell de porc. Quan jo era menut, es feia servir per referir-se a la pell que després gastàvem per protegir-se les mans per jugar a raspall: quan escara estava tendra --li la demanàvem al carnisser del mercat-- li donàvem la forma dels dits i la palma de la mà, la qual conservava després en assecar-se i fer-se dura com una pedra. Encara dec tindre per algun calaix algun joc de plaquetes d'aquelles que després ens enganxàvem amb esparadrap... Salut!
Vicent, geminant? Vaja, o siga que no només geminen els mallorquins!
Jesús, molt interessant això. Qui sap si ens equivoquem en bandejar el mot de la llengua estàndard...
AlfredRussel: M'ha encantat eixe apunt personal i cultural.Ja m'imagine la pell greixosa del porc endurint-se i prenent la forma de la mà a força de pegar-li.
Molt bo l'apunt i les aportacions. A Alginet diem també "corna". Quant a la geminació, és evidentment la manera correcta de pronunciar-ho. A la Ribera l'únic mot que jo he sentit geminar (sempre) és Anna quan es refereix al poble de la Canal de Navarrés.
Supose que ho fem d'una manera similar a la pronuncia d'ametlla (mel·la, quasi men-la) o de motle (mol·le)...
Crec que la cotna no és el mateix que el morro. El morro de porc és la cara del porc feta a bocins i fregida.
Jo he sentit cotna sempre pronunciat 'corna' (clara dissimilació de les enes de conna).
En valencià almenys existeixen geminacions a les Marines, a la Safor, a la Costera, la Vall d'Albaida i l'Alcoià.
De segur que em deixe llocs.
Això és totalment cert . A la ribera almenys ed pronuncia conna i mol.le ;)
Publica un comentari a l'entrada