L’última pel·lícula de Woody Allen, Midnight in Paris m’ha fet riure i passar una bona estona, prou més que el seu anterior film. A banda del clàssic «parelles que no funcionen» m’ha sorprés especialment el component màgic, eixe viatge en el temps que el tràiler no revela. I millor no dir-ne res més.
Com sempre, m’ha semblat curiós com, a la sala, davant les bromes i aclucades d’ull culturals que apareixen contínuament, com alguns entre el públic es petaven de riure i d’altres restaven en silenci perquè no havien agarrat la conya ―val a dir que jo estiguí en els dos grups. I així mateix m’ha agradat especialment el personatge del pedant, a través del qual la pel·lícula satiritza els qui aprofiten tot moment per a exhibir els seus coneixements davant dels altres amb l’objectiu de vanagloriar-se’n.
Dels personatges, el que més em feia riure era el que fa de Hemingway, amb eixe caràcter dur, els seus aforismes sobre el fet literari i les intervencions magistrals i sentides quan narra fets de guerra. Molt aconseguit, sí senyor.
Ara bé, després de veure el film em faig dues preguntes:
Dins del film: qüestió de versemblança. Com torna el protagonista de la Belle Époque a la casa de Picasso dels anys vint si ell no controla eixos canvis de temps? Potser puja en un carruatge que l’espera fora de la sala de ball? Em sobtà el tall que es produeix en eixa escena.
Fora del film: Al públic tot era gent major! No eren tot iaios però cal dir que hi dominaven les canes. On era la gent jove? —«veient Torrente», em contesta una amiga—, no els agraden les pel·lícules d’Allen?
Com sempre, m’ha semblat curiós com, a la sala, davant les bromes i aclucades d’ull culturals que apareixen contínuament, com alguns entre el públic es petaven de riure i d’altres restaven en silenci perquè no havien agarrat la conya ―val a dir que jo estiguí en els dos grups. I així mateix m’ha agradat especialment el personatge del pedant, a través del qual la pel·lícula satiritza els qui aprofiten tot moment per a exhibir els seus coneixements davant dels altres amb l’objectiu de vanagloriar-se’n.
Dels personatges, el que més em feia riure era el que fa de Hemingway, amb eixe caràcter dur, els seus aforismes sobre el fet literari i les intervencions magistrals i sentides quan narra fets de guerra. Molt aconseguit, sí senyor.
Ara bé, després de veure el film em faig dues preguntes:
Dins del film: qüestió de versemblança. Com torna el protagonista de la Belle Époque a la casa de Picasso dels anys vint si ell no controla eixos canvis de temps? Potser puja en un carruatge que l’espera fora de la sala de ball? Em sobtà el tall que es produeix en eixa escena.
Fora del film: Al públic tot era gent major! No eren tot iaios però cal dir que hi dominaven les canes. On era la gent jove? —«veient Torrente», em contesta una amiga—, no els agraden les pel·lícules d’Allen?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada