divendres, 20 de maig de 2011

He llegit: «In cold blood», de Truman Capote


Ahir vaig acabar de llegir In cold blood (A sang freda), un d’eixos llibres que tens pendents durant anys però que per un motiu o per un altre no havies llegit encara. El nom vos deu ser ben familiar. És un llibre que, a mitjan camí entre la novel·la i el reportatge periodístic, descriu amb pèls i senyals la història al voltant de l’assassinat d’una família sencera, comés per dos presoners en llibertat condicional que buscaven diners. Des de la planificació del crim fins a la mort dels assassins, se’ns conten la psicologia i les històries personals de les víctimes, la infància i vida dels assassins, la vida privada dels policies que investiguen el cas, com este va afectar el poble i el país, i un llarg etcètera.

Els fets són reals i van ocórrer en 1959 a Holcomb, un poble de Kansas. Capote els investigà a fons i va escriure esta «novel·la de no ficció», que té una voluntat d’exhaustivitat periodística, de deixar constància de tot els fets, que es nota especialment quan hi inclou declaracions de totes les parts implicades. Amb tot —i tot i que per este motiu el llibre se m’ha fet en algun moment un poc llarg—, no deixa de ser un producte literari.

I en este sentit, en el purament literari, m’ha agradat com Capote dosifica la informació i ordena els fets narrats, a força de flashbacks i flashforwards. I és que, a pesar que des del principi se sap qui són els assassins i que acabaran enxampant-los, l’important i la intriga és el com va passar, què hi ha en l’endemig, la fugida dels assassins una vegada comés el crim, les seues converses. Capote deixa per al final els detalls de la captura i de com va ser assassinada la família —estos últims al principi es descriuen somerament. No sé si en este sentit hauríem de dir que el llibre és sensacionalista, però he de confessar que la paraula em passa pel cap.

Des del principi fins a les últimes pàgines, el que més m’ha impactat és la personalitat de l’assassí, Perry Smith, que el lector acaba coneixent al detall —fins i tot els seus somnis. Un xiquet amb un gran potencial, però que cresqué sense amor, acomplexat i amb una ràbia i una enveja cap als altres que el convertiren en un monstre. Fa feredat pensar com una persona intel·ligent, sensible, amb un bon potencial, amable i educada siga capaç de cometre fets tan atroços i cruels; com, tan prompte se sent culpable pel que ha fet, com de sobte és incapaç de sentir cap remordiment —això em fa vindre al cap una frase de la novel·la vampírica Carmilla, que deia que «una gran erudició i una intel·ligència clara poden anar lligades a la bogeria». Pensar que hi ha persones que fan eixa dissociació entre fets i sentiments dóna molt de mal rotllo.