Feia temps que tenia ganes de llegir més coses de George Orwell o, si voleu, Eric Blair, eixe periodiste anglés d’ull incisiu i prosa clara, que conegué bé l’autoritarisme i que sempre tractà de denunciar-lo, a través la ficció o per mitjà de cròniques. Recorde els porcs tirans i cobdiciosos d’Animal Farm (La rebel·lió dels animals), la vida vigilada i les tortures de 1984, i també el recorde ad ell, avorrit i fumant en les trinxeres del Front d’Aragó en Homenatge a Catalunya. Així que agarrí de la biblioteca una obra seua que no és tan coneguda: Down and out in London and Paris (Sense ni cinc a París i Londres, si llegiu la versió catalana) en una còmoda edició de Penguin. Este ha sigut el meu últim company d’autobús.
El llibre no és ficció, és una crònica de l’època en què el propi autor visqué en la misèria; primer, en París ―narració que ocupa la major part del volum― i després en Londres. Curiosament, pareix que trià esta vida voluntàriament, després d’haver prestat servici de policia colonial ―o sipai― en l’Índia. Desconec els detalls, però pareix que esta última experiència el marcà molt, i una de les conseqüències fon este periple per la pobrea que plasmà en este llibre. Orwell hi mostra les paupèrrimes condicions de vida de molta gent en el París dels anys vint, i descriu en primera persona els efectes de la fam, l’astúcia per a sobreviure dia a dia amb només uns quants cèntims ―menjant lo mínim, venent la pròpia roba―, l’ambient dels hostals llardosos i els personatges que hi viuen. En companyia de Boris, un exmilitar rus que, com tants altres, abandonaren el país després de la recent Revolució del 17, lluita per a conseguir faena. Però tan sols arribarà a ser plongeur (llavar plats en un bar), un treball esclau, inhumà i autodestructiu.
Orwell diu ben clarament què pretén amb este ―com diríem hui― «reportatge d’investigació»: 1) demostrar al lector que els vagabunds o sense sostre són sers humans iguals a la resta de persones 2) denunciar les condicions laborals de molts parisencs 3) reclamar la no penalització ―en Anglaterra― de l’acte de mendicar. No obstant, a mi, en eixe sentit, no m’ha acabat de convéncer: Em pareix que a sovint s’ha quedat en la superficialitat, fixant-se massa en els aspectes objectius, en les dades; ha tractat tots els vagabunds com un col·lectiu uniforme i ha entrat molt poc o gens a analitzar la psicologia de cada un, en les causes individuals i personals de la seua caiguda en la misèria.
Supose que, simplement, ara mateix m’abellia llegir una història, un text més literari, més sorprenent, menys periodístic i descriptiu. Per això , durant la lectura em detenia en històries sòrdides i anecdòtiques de personatges que, a mode de fabliaux, despunten ací i allà, sense importància aparent, en el text.
Llegint la versió original sempre aprens o recordes parauletes. Heus-ne ací les més recurrents, que voldria memoritzar:
El llibre no és ficció, és una crònica de l’època en què el propi autor visqué en la misèria; primer, en París ―narració que ocupa la major part del volum― i després en Londres. Curiosament, pareix que trià esta vida voluntàriament, després d’haver prestat servici de policia colonial ―o sipai― en l’Índia. Desconec els detalls, però pareix que esta última experiència el marcà molt, i una de les conseqüències fon este periple per la pobrea que plasmà en este llibre. Orwell hi mostra les paupèrrimes condicions de vida de molta gent en el París dels anys vint, i descriu en primera persona els efectes de la fam, l’astúcia per a sobreviure dia a dia amb només uns quants cèntims ―menjant lo mínim, venent la pròpia roba―, l’ambient dels hostals llardosos i els personatges que hi viuen. En companyia de Boris, un exmilitar rus que, com tants altres, abandonaren el país després de la recent Revolució del 17, lluita per a conseguir faena. Però tan sols arribarà a ser plongeur (llavar plats en un bar), un treball esclau, inhumà i autodestructiu.
Orwell diu ben clarament què pretén amb este ―com diríem hui― «reportatge d’investigació»: 1) demostrar al lector que els vagabunds o sense sostre són sers humans iguals a la resta de persones 2) denunciar les condicions laborals de molts parisencs 3) reclamar la no penalització ―en Anglaterra― de l’acte de mendicar. No obstant, a mi, en eixe sentit, no m’ha acabat de convéncer: Em pareix que a sovint s’ha quedat en la superficialitat, fixant-se massa en els aspectes objectius, en les dades; ha tractat tots els vagabunds com un col·lectiu uniforme i ha entrat molt poc o gens a analitzar la psicologia de cada un, en les causes individuals i personals de la seua caiguda en la misèria.
Supose que, simplement, ara mateix m’abellia llegir una història, un text més literari, més sorprenent, menys periodístic i descriptiu. Per això , durant la lectura em detenia en històries sòrdides i anecdòtiques de personatges que, a mode de fabliaux, despunten ací i allà, sense importància aparent, en el text.
Llegint la versió original sempre aprens o recordes parauletes. Heus-ne ací les més recurrents, que voldria memoritzar:
- Bistro = en francés, bàsicament, un bar
- Swindle = estafar (a sovint hi han personatges estafadors; per cert, solen ser jueus)
- Loaf = vagarejar (loafing in the streets of Paris…)
- Lodger = inquilí
- Lodging-house = alberg
- Spike (col·loquial) = hospici o asil per a pobres, sala d’indigents
- Queer = rar, estrany (a sovint comença una descripció dient It was queer…)
- To be hard up = ser pobre, estar sense ni cinc
- Tramp = vagabund en Anglaterra
- Pawn = vendre, empenyorar (to pawn one’s clothes)
(Redacció modificada en setembre de 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada