Mengui és la manera col·loquial en valencià de referir-se a un servidor, és a dir, a u mateix; és l’equivalent de el menda del castellà i s’utilitza exactament igual que en la llengua veïna, és a dir, amb un ús emfàtic i normalment jocós, com podeu vore en els exemples següents:
- ¡Ep! No ho trenques que això és de mengui!
- ¿T’estàs rient de mengui?
- Ha començat a tronar i la mengui té pànic als llamps, així que he decidit acabar la jornada. (ací)
- Mengui porta poc de temps pel fòrum. (ací)
A pesar de l’ús oral i escrit de la paraula, els diccionaris catalans no arrepleguen «mengui» (o menguis, com es pronuncia en Barcelona). En castellà, en canvi, pareix que sí s’han preocupat de reflectir paraules d’orige gitano, i si busqueu per internet trobareu estudis al respecte. De fet, el menda del castellà té el seu lloc en el diccionari de la RAE, que ens diu que es tracta del datiu del pronom personal de primera persona del caló. Tindria per tant, un orige comú amb el nostre mengui.
Certament, la influència del caló en l’argot valencià ―que pareix que no és menor― és un món a investigar. Penseu en paraules com «endinyar» (donar un colp) o «[tocar el] pirandó» (anar-se’n). Doncs això, que mengui ha aprés una paraula nova que pensa usar i reivindicar.
(Redacció modificada en octubre de 2024)
8 comentaris:
Hola, Josep Lluís: Potser per ací trobes alguna cosa més d'interés sobre les llengües dels gitanos i el català:
http://vestigis.wordpress.com/2010/08/30/en-llengua-trencada/
Vaja, moltíssimes gràcies pels 2 enllaços tan interessants, el que em passes i el teu propi.
Salut!
Vaja! material nou per a llegir en diumenge de vesprada!
Jo també escric, per si vols fer-li una ullada www.fotolog.com/lateuafada
La Fada*
Gràcies Fada!
No ho havia sentit mai, això de "mengui". Però he provat a pronunciar-ho en veu alta -estic sol ara a ma casa, no deixa de ser còmic escoltar-me a mi mateix...- i m'agrada com sona, xe!
Recorde que a Sollana, de menuts, dèiem "mangue" per referir-nos a nosaltres mateix i "mante" per referir-se a qui t'escolta ("què vols, mante?" era el primer que senties quan entraves a una botiga o a una casa). No sé si tindrà res a veure una cosa amb l'altra.
A mi també m'agrada, Vicent. :)
Molt interessant, Francesc, això de mangue. El mateix mot té diverses pronúncies. I mante, gran paraula, jo tinc algun amic que encara la diu. Per cert, vaig veure el teu nom en un cartell sobre un acte de Joan Fuster.
Sí, una llàstima que vagen perdent-se aquestes paraules. Sembla que ara el "mante" l'hagen canviat pel "tio", entre amics, o que simplement haja desaparegut en altres contexts.
Pel que dius del cartell potser et refereixes al de l'exposició Fuster i els clàssics, si és així, sí, el meu nom hi apareix per allà.
Publica un comentari a l'entrada