dissabte, 16 d’octubre de 2010

La paraula de la setmana: «mengui»


«Mengui» és la manera col•loquial en valencià de dir «un servidor», és a dir, de referir-se a u mateix, equivalent de el menda del castellà. S’utilitza exactament igual que l’equivalent de la llengua veïna, ço és, amb un ús emfàtic i normalment jocós, com podeu veure en els exemples:

Ex. 1: Ep! No ho trenques que això és de mengui!

Ex. 2: T’estàs rient de mengui?

Ex. 3: Ha començat a tronar i la mengui té pànic als llamps, així que he decidit acabar la jornada. (ací)

Ex. 4: Mengui porta poc de temps pel fòrum. (ací)

Estic content d’haver descobert aquesta paraula, que he sentit en boca d’una persona major ben pròxima. Pel que em diuen, és un mot bastant conegut per generacions anterior a la meua i, a més, podria tindre un origen bastant interessant: m’informen que ben probablement provinga del caló, de la llengua del gitanos, en la qual, pareix, mangui significa «jo». «Mengui», doncs ―pronunciat amb e oberta―, podria ser una deformació d’aquest mot (s’hi donaria, doncs, un fenomen similar al de la paraula «caqui» que, com sabeu, en valencià pronunciem quequi).

A pesar de l’ús oral i escrit de la paraula, els diccionaris catalans no recullen «mengui» (o menguis, com es pronuncia també a Barcelona). En castellà, en canvi, pareix que sí s’han preocupat de reflectir mots d’origen gitano, i si cerqueu per la xarxa trobareu estudis al respecte. De fet, el menda del castellà té el seu lloc a la RAE, que ens diu que es tracta del datiu del pronom personal de primera persona del caló. Tindria per tant, un origen comú amb el nostre mot.

Certament, la influència del caló en l’argot català ―que sembla que no és anodina― és un món a investigar. Penseu en paraules com «endinyar» (donar un colp) o «[tocar el] pirandó» (anar-se’n). Doncs això, que mengui ha aprés una paraula nova que pensa usar i reivindicar.

8 comentaris:

Jesús ha dit...

Hola, Josep Lluís: Potser per ací trobes alguna cosa més d'interés sobre les llengües dels gitanos i el català:

http://vestigis.wordpress.com/2010/08/30/en-llengua-trencada/

Josep Lluís ha dit...

Vaja, moltíssimes gràcies pels 2 enllaços tan interessants, el que em passes i el teu propi.

Salut!

Anònim ha dit...

Vaja! material nou per a llegir en diumenge de vesprada!

Jo també escric, per si vols fer-li una ullada www.fotolog.com/lateuafada

La Fada*

Josep Lluís ha dit...

Gràcies Fada!

Vicent Terol ha dit...

No ho havia sentit mai, això de "mengui". Però he provat a pronunciar-ho en veu alta -estic sol ara a ma casa, no deixa de ser còmic escoltar-me a mi mateix...- i m'agrada com sona, xe!

Francesc Vera ha dit...

Recorde que a Sollana, de menuts, dèiem "mangue" per referir-nos a nosaltres mateix i "mante" per referir-se a qui t'escolta ("què vols, mante?" era el primer que senties quan entraves a una botiga o a una casa). No sé si tindrà res a veure una cosa amb l'altra.

Josep Lluís ha dit...

A mi també m'agrada, Vicent. :)

Molt interessant, Francesc, això de mangue. El mateix mot té diverses pronúncies. I mante, gran paraula, jo tinc algun amic que encara la diu. Per cert, vaig veure el teu nom en un cartell sobre un acte de Joan Fuster.

Francesc Vera ha dit...

Sí, una llàstima que vagen perdent-se aquestes paraules. Sembla que ara el "mante" l'hagen canviat pel "tio", entre amics, o que simplement haja desaparegut en altres contexts.
Pel que dius del cartell potser et refereixes al de l'exposició Fuster i els clàssics, si és així, sí, el meu nom hi apareix per allà.