dijous, 23 de setembre de 2010

A year abroad

Asseguda davant teu, et conta que l’any vinent estudiarà l’últim any de carrera fora, en un país europeu. Et mostra les diverses destinacions possibles i t’explica, il•lusionada, les condicions prometedores de la seua tria. Tractant de no sonar paternalista, li vaticines que passarà un any formidable. Ho saps per experiència, li dius; li dius que serà bonic aprendre una altra llengua i conéixer una altra cultura, que aquest any la canviarà i que, quan acabarà i almenys durant un temps, no voldrà sentir parlar de tornar a viure a València. N’ets conscient: li estàs amollant una rastellera de tòpics que, tanmateix, en certa manera, són veritat. Ella, satisfeta, et parla de les experiències positives que altres estudiants d'intercanvi li han contat.

Mentre parla, calcules que tan sols tens quatre anys més que ella, però notes la diferència, físicament i psicològica. No, no és igual que les xiques de la teua edat. Igual que en ella, ho has vist en desenes de xiques en aquest campus: la frescor en la cara, la innocència en el somriure, la pell llisa amb una brillantor quasi adolescent que, inevitablement, prompte perdrà. Fins i tot porta una motxilla com la que duia a l’institut de secundària, del qual va eixir no fa tant de temps. No, no és igual: les de la teua edat dosifiquen els somriures i tenen un aplom i una bellesa que ja és de dona. Tenen, potser, també, una altra cosa que encara li manca a ella: la preocupació del llicenciat, l’angoixa pel futur.

4 comentaris:

Armand Zaragoza Macian ha dit...

Josep Lluís, per favor... de vegades me fas por.

:)

La pobra xica només volia eixir d'España, no tenir que anar a dormir a casa dels pares cada dia i poder fer-ho amb una pila de tíos als que ni tan sols entén quan parlen.

És un pla de puta mare!

Josep Lluís ha dit...

Hahaha m'he rist molt amb el comentari :)

Et faig por, home? per què! (em faràs agarrar por de mi mateix).

Jo trobe que això és precisament el que ha de fer, gaudir com tu dius (o com a ella li parega). Efectivament, és el millor pla! El pobre xic és qui es queda a València, els qui ja han passat per eixa experiència i els faria goig, per un dia tornar arrere.

La Fada* ha dit...

Hola! No ens coneguem i he caigut casualment pel teu blog. La teua entrada m'ha fet gràcia i somriure amb melàngia.. Quatre anys de diferència i compares pells de dones i et fa sentir "paternalista" i vell? Comence a entendre algunes coses d'un cas similar que he viscut recentment i que encara era més escandalós...

Salutacions des de la Mariola

Josep Lluís ha dit...

Fada, gràcies per comentar. Ara açò ho tinc un poc parat. Si tens blog, si vols, deixa'n l'adreça i ens llegim.

Salut!