dilluns, 6 de setembre de 2010

Deixadesa lingüística, una vegada més


Renfe és un exemple de desídia lingüística. Tant costava consultar el diccionari?

No és cap novetat la manca flagrant de rigor lingüístic que, per error o per deixadesa, mostren algunes empreses i institucions del nostre país en l’ús que fan del valencià. Això, és clar, si fan servir aquesta llengua (la qual cosa és positiva, però no justifica que ho facen malament). Podríem parlar, en l’àmbit privat, d’establiments o centres comercials, però la cosa és especialment greu quan parlem d’ajuntaments o diputacions, que teòricament disposen de personal que vigila que els textos estiguen ben redactats.

Aquesta despreocupació, doncs, es reflecteix en multitud de faltes d’ortografia fàcilment evitables o en traduccions literals i absurdes del castellà. Si pensem, per exemple, en empreses de transport com ara Renfe (en teniu un exemple dalt i vos en podria mostrar uns quants més) o EMT, que estenen els seus cartells pertot arreu, per marquesines i estacions, la quantitat de textos deficients i confusos escampats per ciutats i pobles es multiplica. I això ens faltava, confondre massivament els ciutadans i difondre mals usos de la llengua en una situació sociolingüística delicada com la que tenim, en què el coneixement escrit ―i a certes zones, parlat― de l’idioma no és precisament l’ideal.


Cartell informatiu de Valenbisi, el sistema de transport urbà amb bicicleta de l’Ajuntament de València, exclusivament en castellà.

Per això, i especialment en l’àmbit públic, nosaltres hem d’exigir un bon ús de la llengua i informar-los d’on són els errors perquè els rectifiquen. No n’hi ha prou amb astorar-nos, fer la foto i escriure-ho al blog. Afortunadament, tenim els formularis de queixa o les bústies de suggeriments. I hui, en aquest sentit, m’he endut una xicoteta alegria. El cas és que, durant els meus viatges en l’autobús urbà durant aquest any, cada dia sentia com el sistema de megafonia del bus cantava les parades, en valencià, amb una pronunciació tan castellana que quasi n’impedia la comprensió: no existien les vocals obertes, ni les jotes, ni les esses sonores. Per això, un dia de gener vaig enviar un correu a l’empresa de transports, que després em va remetre a Bussi, l’empresa encarregada de la megafonia. Em contestaren uns quinze dies després amb evasives i m'explicaren, ni més ni menys, el romanç següent: l’ús d’una veu valenciana tenia l’inconvenient de la lentitud de resposta davant els canvis de parada (!) M’entraren ganes d’enviar-los a pastar fang davant aquesta presa de pèl, però em vaig contindre.

Hui, huit mesos després (no sé si per la meua queixa, per altres, o perquè simplement tocava canviar la megafonia), comprove que la veu canta les parades amb una pronunciació bona i correcta.

4 comentaris:

m'agrada ha dit...

Conclusió:
hem de continuar omplint-los a queixes.

Anònim ha dit...

És deixadesa, però no ho és: ho fan així perquè volen. És estratègia.
:)
Sí, farem queixes!!
C.

Josep Lluís ha dit...

M'agrada: Sí, la paraula queixar no em sol agradar (és una cosa personal) perquè u es pot queixar per vici, sense raó. M'agradaria més informar-los del que han fet malament, ajudar-los perquè milloren. En qualsevol cas, no quedar-se sense informar de l'error. Ara bé, quan la negligència és massa gran, quan es riuen de tu a la cara (com el cas meu d'EMT), sí, més val queixar-se i dir les coses clares.

C. M'agradaria pensar que retolar malament en valencià no es tracta d'una estratègia de desprestigi i confusió. Però... vés a saber. Tant de bo no ho siga. Desconfiar i dubtar és símptoma d'intel·ligència.

Anònim ha dit...

A mi és que m'introduiren eixa idea a l'institut: sí que fan política lingüística, però en contra del valencià.
Ehem...Gràcies :)