El gargot d'un xiquet

M’agrada el heavy, i el punk, i el thrash… en fi, eixa música de locos que peguen crits, que dirien alguns. Però també m’agrada sentir coses diferents. D'acord, hui no me’n vaig molt lluny, i sent pop-rock: un directe d’Antonio Flores que, diguem-ne, he amprat. Més aviat tracte de sentir-lo, entre el soroll de trepants i martellades dels obrers que reformen un pis de la finca: són de la Ribera, es nota en com parlen i ho he comprovat en la seua furgoneta. Un d’ells esbronca un altre de tant en tant (Vas a la teua! Pregunta, home, que treballem conjuntament! li diu). Em prometeren que el soroll duraria pocs dies, però encara estan ací al costat, fent-me companyia aquests matins solitaris de faena a casa.

En el directe que sona de fons, a Antonio li faltaven dos mesos per a morir, i no sé si per això la seua veu entre cançó i cançó, quan s’adreça al públic, sona més macarra, més rasposa. Em fa la impressió que a vegades se li’n va.

Dels temes del disc (m’agraden quasi tots), hui només podia fixar-me en Cuerpo de mujer. Pareix que Antonio pensava en Mònica Pont, amb qui llavors festejava. Jo pensaré en una altra.

El garabato de un niño es tu cuerpo de mujer: m’agrada la comparança entre el xiquet i l’adult. El nano, encisat per la seua imaginació i burxat pel desig incipient, dibuixa el gargot d’una dona. L’adult, per fi, atrapat per la magia de un laberinto, repassa amb el dit les corbes de la seua estimada.