Estômago. Fa poc vaig veure aquesta pel·lícula al Cine Babel de València, en versió original en portugués (afortunadament subtitulada, no vos penseu que s’entén fàcilment!). Raimundo Nonato, un ningú que no té on caure mort, arriba a la ciutat, on comença des de zero a guanyar-se les garrofes gràcies a les seues innates habilitats culinàries. Fins i tot conquerirà el cor ―o hauríem de dir l’estómac?― d’una prostituta que li farà perdre l’oremus. Amb moltes concessions a l’humor i sense pudor quant al sexe, veurem com Nonato es forneix d’un entorn social que li augurarà unes modestes expectatives de millora de la seua qualitat de vida. Tanmateix, aquest estrany geni, ignorant i sompo com ell sol, tot just s’ha guanyat el nostre afecte comença a tindre ramalades violentes que fan que comencem a comprendre la seua soledat fins al moment.
La pel·lícula alterna dos moments en el temps, la seua vida en lliberat i la seua estada a la presó. En ambdós llocs, Nonato guanyarà poder a través de la seua art innata: tallar ceba, afegir espècies, combinar ingredients que complauen els paladar de tothom. A mesura que se succeeixen les escenes, augmenta l’intriga de l’espectador per saber per quin motiu ingressa en la presó, com la seua nova vida se n’anirà altra vegada en orris.
Només trac una pega a aquesta pel·li: el gir sinistre de l’actitud del protagonista cap al final del film em pareix una miqueta inversemblant (també algun detall humorístic sobre els homosexuals en les últimes escenes, sembla no vindre a tomb i no casa amb res del que ha aparegut adés). Potser aquell canvi tracta de ser el colofó d’una crítica sobre les condicions de vida a les presons, que corromp les persones negativament, en comptes de rehabilitar-les. Ara, hi havia altra manera d’acabar la història? A aquest espectador almenys li haguera agradat un lieto fine. En qualsevol cas, paga la pena de veure-la, puix és força original i cruament humana.
La pel·lícula alterna dos moments en el temps, la seua vida en lliberat i la seua estada a la presó. En ambdós llocs, Nonato guanyarà poder a través de la seua art innata: tallar ceba, afegir espècies, combinar ingredients que complauen els paladar de tothom. A mesura que se succeeixen les escenes, augmenta l’intriga de l’espectador per saber per quin motiu ingressa en la presó, com la seua nova vida se n’anirà altra vegada en orris.
Només trac una pega a aquesta pel·li: el gir sinistre de l’actitud del protagonista cap al final del film em pareix una miqueta inversemblant (també algun detall humorístic sobre els homosexuals en les últimes escenes, sembla no vindre a tomb i no casa amb res del que ha aparegut adés). Potser aquell canvi tracta de ser el colofó d’una crítica sobre les condicions de vida a les presons, que corromp les persones negativament, en comptes de rehabilitar-les. Ara, hi havia altra manera d’acabar la història? A aquest espectador almenys li haguera agradat un lieto fine. En qualsevol cas, paga la pena de veure-la, puix és força original i cruament humana.
5 comentaris:
La meua iaia sempre em deia que una dona que no sapiguera cuinar ni fer les coses de la casa no trobava mai marit. I té molta veritat això de que a les persones se les pot conquerir per l'estómac: hi ha qui no me fa la visita si l'encontre no porta inclós un dinar, sopar o un pastís de xocolate.
Cuinar és un plaer, és relaxant, és art, en el sentit que es tracta d'una creació pròpia on cal certa tècnica però que pots modelar al teu gust, com pot ser escriure. (Clar que no ens cruspim els llibres -o sí?-) Regalar un bon àpat a un convidat, un amic, la parella, fet amb afecte és donar el teu esforç, una part de tu, una cosa personal. I fa goig compartir això.
Comtessa, benvinguda al blog.
Hui en dia les dones no en saben ja de cuinar com abans, gracies a les mares qe ens donen les bones receptes als solterots com natres,
salutacions jose luis a veure si un dia de aquets baixo per valencia,
Hahaha eixa és bona. Mai no estarem prou agraïts a les mares i als seus plats. De totes maneres, els solters podem pegar-li la volta a la truita i fer com Nonato, que gràcies a cuinar bé, va deixar de ser fadrí! (solter). Ara, que no se'ns vaja el cap ni matem ningú!
A València estàs convidat quan vulgues.
Salut company!
la veritat es q mira q esta malament el futur! entre que les dones ja no cuinem com abans i que mai a sigut el vostre punt fort(menys ara q estan els arzaks, els arguiñanos i tots estos super cuiners q ja magradaria vorels per casa), crec q acabarem menjantnos les pedres, tu q dius?
sols vull desitjarte FELIÇ DIA DE LA DONA TREBALLADORA
ahhh i sent molt que no tingues 1 dona q et cuine com Deu mana, tal volta... es q esta treballant per a traures les castanyes del foc?n te massa temps, has provat a ferho tu?
Publica un comentari a l'entrada