No trepitgeu la gespa!!!

¿Diumenge? Doncs mira, en acabant de dinar quedàrem tota la colla per a prendre café, que ja feia temps que no coincidíem tots en la ciutat. Volíem passejar pel barri de Gràcia i entrar en algun bar i, amb l’excusa del café, xarrar una estona. Però llavors diguérem, «Xe, amb el dia de sol que fa, ¿no val més la pena aprofitar-lo i estar fora, en el carrer?» 

Llavors vérem un parc nou, molt modern, que han fet en Lesseps, just al costat de la parada de metro, encatifat d’herba i adornat amb una espècie d’estàtues de pedra redones escampades ací i allà, que no pareix que tinguen cap utilitat pràctica més que decorativa, però que li donen un toc modern. Total, que anem al supermercat paquistanés que hi ha al costat, que obri també els dies festius, i comprem pipes, galletes, batuts de xocolate... Ix més barat que la cafeteria, ¡i damunt berenem! 

Ens assentàrem en l’herba, fent rogle. No és massa gran, el parc, però s’hi està tan bé... Feia falta una cosa així, al costat de l’avinguda amb tant de cotxe i tant d’edifici. Maria diu que esta part de la ciutat té falta de zones verdes. Té raó, vinc poc per ací, però és que açò és massa ciutat. 

El cas és que estàvem allà xarrant, fent-nos fotos, contant acudits, contents pel retrobament, quan de sobte sentírem la veu d’un home que cridava com un esperitat. Miràrem cap a totes bandes fins que el localitzàrem. Des de la vorera, pareixia que increpava un grup de xics que hi havia al costat nostre, també assentats tranquil·lament, però si el miràvem ell també ens mirava a nosaltres, ens escridassava i apuntava amb dit acusador, com si fora l’última cosa que havia de fer en la vida: 

«¡Veniu aquí, veniu! ¡Llegiu el cartell! ¡Mireu que posa, veniu! ¡La gespa!»

La seua dona anava al costat, callada, erta com un fus, amb cara de por, apocada, i no gosava dir ni pruna. Crec que mai de la vida ningú m’ha cridat d’eixa manera. ¿Què dimonis li passava a aquell home? ¿Estava sonat? ¡Ni que estiguérem jugant a futbol! Te trobes gent molt amargada, a la gran ciutat.

«Guaita’ls, ja hi són, un altre cop. Tants anys barallant-nos amb l’Ajuntament perquè ens facin el parc, perquè ara vinguin aquests dropos i ens el fotin trepitjant tota l’herba. Entre els hippies aquests i els moros que obren la botiga quan volen, aquest país degenera i se’n va a la merda. Ganduls, que no tenen altra feina (...) No trec les coses de res, i ja t’he dit que callis quan jo parlo. No vull sentir-te més, ¿és que m’has de contradir en tot? Ens quedem a Barcelona expressament per veure la teva mare i el gracioset del teu germà, i a sobre em trobo aquesta gentussa i tu els defenses. ¡¡Veniu!! ¡¡Veniu aquí!! ¡¿Que no veieu el cartell!? Veniu a llegir-lo!!! ¿¡Què diu aquí de trepitjar l’herba!?»

(Redacció modificada en juliol de 2024)