dimarts, 21 d’abril de 2009

No trepitgeu la gespa!!!


«Diumenge? Doncs mira, en acabar de dinar vam quedar tota la colla per fer el café, que ja feia temps que no coincidíem tots a la ciutat. Volíem passejar pel barri de Gràcia i entrar en alguna cafeteria o bar, ja saps, amb l’excusa del café, fer-la petar i a xarrar. Però llavors vam dir, xe, amb aquest dia tan assolellat, no val més la pena aprofitar-lo i estar-se fora al carrer? Aleshores vam veure un parc nou, molt modern, que han fet a Lesseps, just al costat de la parada de metro, tot de gespa i adornat amb una espècie d’estàtues de pedra redones, escampades ací i allà, que no sembla que tinguen cap utilitat pràctica, més que decorativa, però que hi donen un toc modern. Total, que vam anar al supermercat pakistanés que hi ha al costat, que obri també els dies festius, i compràrem pipes, galetes, batuts de xocolate... Ix més barat que la cafeteria, i damunt berenem! Vam seure a la gespa, fent rogle. No és gaire gran, el parc, però s’hi està tan bé... feia falta una cosa així, al costat de l’avinguda amb tant de cotxe i tant d’edifici. Maria diu que a aquesta zona li calen zones verdes. Té raó, vinc poc per ací, però és que açò és massa ciutat. Doncs vaja, que estàvem allà xarrant, fent-nos fotos, contant acudits, contents pel retrobament, quan de sobte escoltàrem la veu d’un home que cridava com un esperitat. Vam mirar a un costat i a un altre fins que el localitzàrem. Des de la vorera, semblava que increpava un grup de xics que hi havia al costat nostre, també seguts tranquil·lament, però si el miràvem ell també ens mirava a nosaltres, ens escridassava i apuntava amb dit acusador, com si fóra l’última cosa que havia de fer en aquesta vida: “Veniu aquí, veniu!! Llegiu el cartell!! Mireu que posa, veniu!! La gespa!!” La seua dona anava al seu costat, callada, erta com un fus, amb cara de por, apocada, i no gosava dir ni pruna. Crec que mai de la vida ningú m’ha cridat d’eixa manera. Què se li’n fotia, a aquest home? Estava sonat? Ni que estiguérem jugant a futbol! Et trobes gent molt amargada, a la gran ciutat».

«Guaita’ls, ja hi són, altre cop. Tants anys barallant-nos amb l’Ajuntament perquè ens facin el parc, perquè ara vinguin aquests dropos i ens el fotin trepitjant tota l’herba. Entre els hippies aquests i els moros que obren la botiga quan volen, aquest país degenera i se’n va a la merda. Ganduls, que no tenen altra feina (...) No trec les coses de res, i ja t’he dit que callis quan jo parlo. No vull sentir-te més, ¿és que m’has de contradir en tot? Ens quedem a Barcelona expressament per veure la teva mare i el gracioset del teu germà, i a sobre em trobo aquesta gentussa i tu els defenses. Veniu!! Veniu aquí!! Que no veieu el cartell!? Veniu a llegir-lo!!! Què diu aquí de trepitjar l’herba!?»

2 comentaris:

Muntsape ha dit...

És el problema d'aquest país, que com que no plou prou, la gespa s'ha de cuidar com si fós un tresor...una llàstima.

Anònim ha dit...

jo visc per alla, i ara la gespa es marron i a clapes, la gent es posa amb la tovallola, la trepitjen, juguen a futbol... doncs ja fa fastig... es una llastima