dilluns, 9 de febrer del 2009

Excursió als Frares de la Serrella (Quatretondeta)


(Redacció modificada en 2018)

Esta vegada anirem a Quatretondeta, en la comarca del Comtat. Pujarem a les Agulles o Frares de la Serrella. L’excursioneta serà bonica de veres, amb contrasts de paisatge, orografia, caminada dura i, com voreu, bones vistes.

Venim de l’Horta Sud a Cocentaina, el trajecte ha durat aproximadament una hora. D’ací seguim les indicacions cap a Quatretondeta. En arribar allí, no entrem en el nucli urbà, sinó que deixem arrere l’entrada del poble i seguim uns metres més avant per a aparcar el cotxe en un camí de terra al costat d’una antena. Amb les motxilles ja a l’esquena, avancem entre camps d’oliveres. Als pocs metres ens alegra la vista un arbre especial, una carrasca centenària (250 anys, en concret) que presidix el racó d’un bancal. Pareix que s’ha convertit en un símbol per al poble. Als seus peus, hi ha un cartell informatiu que ens conta la història de l’arbre i dels habitants que l’han vist créixer. Hi ha també un parell de redolins sobre les carrasques:

«Si vols tombar la carrasca, aferma’t, dura és la tasca», i
«De la carrasca l’alzina potser siga la veïna».

És curiosa l’orografia d’esta vall. Tots són tossals de terra d’aspecte àrid, fan la impressió de ser poc fèrtils. Comente amb el company Miquel que pareixen dunes de desert. A pesar d’això, es veuen bancals amb ringleres d’esquelets d’oliveres seques, negres i escarransides, que estan quasi soterrades per la terra que s’ha solsit dels bancals superiors. No sé si açò és el resultat d’una desertització o d’una desertificació. El que està clar és que ningú se’n fa càrrec des de fa molt de temps.

Sobre els nostres caps s’alça la serralada que hem de pujar, així que ens posem en marxa. Eixim del camí i comencem a pujar la falda de la muntanya, seguint les marques blanques i grogues que assenyalen l’itinerari. Comença a haver vegetació silvestre. Per si un cas no ens adonem de la riquea de la flora del lloc, a mesura que ascendim uns cartells de fusta plantats en terra, amb fotos i escrits plastificats, ens informen de les plantes que ens envolten: fleix, teixos, corner, carrasca. S’agraïx la informació enciclopèdica, útil per a qui, com jo, distingix entre carrasca i pi, tomello i argelaga, i poca cosa més. De totes maneres, no ens entretenim molt llegint.



Una vegada passem la zona de bosc, apareix una mar de cudols, una pedrera als peus dels anomenats Frares. Cal anar espai, perquè hi ha el perill d’esvarar-se i espenyar-se costera avall. Als pocs minuts arribem als peus de les Agulles. Pareixen enormes menhirs, acabats en punta, d’aquells que carregava Obèlix en algun exemplar de tebeo de la meua infància. Vists de costat, un darrere l’altre al llarg de la cresta, pareixen claus d’una dentadura irregular, dents esmolades que s’inclinen cap a la vall. Fem la foto de rigor.

Són curiosos els efectes que l’erosió ha causat en les parets de pedra: clevills, traus i, sobretot, uns cudols traïdorencs, que si no vas amb bon calcer i bon ull, poden jugar-te-la. Entre estos capritxos de la natura, destaca un enorme forat de la paret de pedra (d’uns 6 o 7 metres de diàmetre, a ull) que es veia ja des del poble. Ja estem als seus peus. Dins, pareix que hi haja tot un ecosistema, ja que arbres i plantes (falagueres) hi creixen a mansalva, a recer del sol, afavorides per la humitat. Res a vore amb el pedregar que hi ha només uns metres més avall.



Però ací no s’acaba l’ascensió, este no és encara el cim. Per damunt dels Frares hi ha encara un tros de muntanya, tot ple de cudols que cruixen als nostres peus, que comencen a ressentir-se. Però prompte tornem a caminar entre arbusts, una miqueta d’esme, perquè ja no es veu cap sender marcat. La pujada és prou escarpada, no ens l’esperàvem. Pràcticament fem escalada en alguns trams. Coet, el xitxet valent de Vicent, puja valerós a pesar de la pendent, però conscient del perill gemeca perquè patix quan perd de vista el seu amo. La cosa s’anivella ara i seguim un senderol envoltat d’arbusts. Evitem eixe darrer obstacle i ja ens trobem a l’altra banda de la carena, per fi ens pega un poc el sol. Comencem a descendir i ens adinsem en un bosc de pins plantats per la mà de l’home (dones també n’hi plantarien, supose), als peus dels quals hi ha una fotracada de pinyes grosses com a melons. Assentats en la pinotxa, ens papem un merescut –ara sí– almorzar. En acabant, pugem per un camí còmode fins al Cim de la Serrella, el punt més alt de hui (1359 m). Tractem d’ataüllar els llocs que es veuen des d’ací, i ens intentem orientar. Coincidim en el fet que, si fem una ullada al llarg de la vall (Vall de Seta, es diu), es veuen Alcoi, Cocentaina, Muro, Quatretondeta, i el cim Benicadell (que si porta capell, pica espart i fes cordell). La mar també es veu, des de diferents posicions. A mitjan camí entre on estem i la mar es veu una clapa d’aigua, probablement l’embassament de Beniarbeig. (o és el pantà de Guadalest?) La vista és francament impressionant, els nostres ulls deuen abastar ara molts quilòmetres, unes quantes comarques.



No sabem del cert quin és el camí de tornada. No tornem per on havíem vingut, sinó que hem de vorejar la muntanya, per un camí més còmode, per a tornar a l’altra banda i davallar cap a on hem deixat el cotxe fa quasi quatre hores. Fem cas a Vicent, que tracta de recordar el camí de memòria. Finalment ho aconseguim i seguim una pista forestal que ens du a la Font Roja de la Serrella. D’allí ix un senderol que ens durà cap al punt inicial.

Per cert, buscant informació sobre noms del lloc trobí este blog, que pareix que estiga dedicat exclusivament als paisatges d’esta vall i esta comarca. Ací teniu més imatges del lloc, i una crònica escrita en anglés d'uns que hi anaren a passar uns dies.

4 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

"plantats per la mà de l’home (dones també n’hi plantarien, supose)"

M'ha fet molta gràcia això jajajaja!

He fet eixa ruta moltes voltes, amb algunes variacions. Si es ma que en tenim de llocs bonicos al costat de casa i se n'anem a buscar els paradissos a pendre pel cul...

Josep ha dit...

Vaja Comtessa, encara no havia acabat l'entrada i ja tinc un comentari! Ho celebre :)

A mi em va sorprendre el lloc, no sé si paradís però vaja, diferent sí. No sóc d'aquella zona i anava bastant perdut, però crec que caldrà tornar-hi!

Molta salut, viatgera
Et llig

Comtessa d´Angeville ha dit...

Encantada senyoret!!

Anònim ha dit...

Ie Crack! Gran post, poètica narració i, el millor de tot, la companyia d'aquell dia.

Vicent