El potecari de Sueca

Hi havia en Sueca un potecari de molt mal gènit, i dos jovenots tenien sempre ganes de sentir-lo. Una nit de tantes s’ajuntaren i es digueren la u a l’altre:

—Esta nit li ham de juar una bona passaeta al potecari.

I en efecte, rondaren pels carrers dasta molt tard, i allà devés les dotze van i li toquen a la porta; peguen dasta tres colps en lo picaport, i el nostre bon home s’alça i s’assoma a la finestra, dient:

—Qui és?
—Som mosatros, Don Fulà: faça el favor d’abaixar corrent, que és molt precís.

Es vist de rapafuig i se n’abaixa, i al que obri el finestronet per a vore qui eren i què volien, digueren de fora:

—Acoste la llum.

L’acosta, i traent u d’ells un xavo d’a quatre i mirant-lo, es gira a l’altre i li diu:

—Veus com és lo que jo et dia, que no era dos sinós quatre?

I sense més ni més pegaren els dos a fugir, deixant-se al potecari fet de pedra i en la palmatòria o caputxina en la mà, desfogant-se en dir-los totes les picardies que pugué, de cremat que estava.