dijous, 24 de febrer de 2011

Algun dia

Amb els ulls mig aclucats, veig passar pins, aiguamolls i càmpings a vora mar. Sempre he volgut aturar-m’hi i sojornar, que este no fóra un trajecte solitari entre dos pols: València-Barcelona.

2 comentaris:

maria ha dit...

No cal oblidar que els pols oposats s'atrauen, de manera irremeiable...

m'agrada el que dius :)

Jesús M. Tibau ha dit...

em sembla sentir el gronxar continu del tren