Fa alguns anys tenia una companya de treball que era del Palmar. Parlava valencià d’una manera similar a la meua, però recorde que em cridaven molt l’atenció alguns detalls quan pronunciava determinades paraules. Doncs bé, l’any passat vaig dinar un arròs a banda en un restaurant d’eixa pedania de València i notí les mateixes peculiaritats en la parla de la cambrera que ens atenia. Enguany m’hi he fixat més. La cambrera ―que no era la mateixa de l’estiu anterior, crec— tenia una manera curiosa de pronunciar les ee tòniques que no només em sorprenia a mi, sinó també a altres companys filòlegs. Per exemple, en una frase com ¿Voleu cafè del temps? les deia totes obertes, i a més amb una obertura diferent de la valenciana a què estic habituat, diferent de la catalana oriental i que quasi recordava les vegades que he parlat amb algun mallorquí. Deu ser una característica dialectal particular del Palmar, tal volta deguda a la seua insularitat. En qualsevol cas, ja tinc un motiu més per a visitar-lo més.
L’arròs estava bo, però millorable (jo li llevaria mig ditet de grossor, però vaja, supose que amb els anys ens fem més crítics i sibarites). Satisfer les expectatives dels convidats era també una tasca difícil, puix eren del Delta de l’Ebre: ja se sap, terra d’arrossos. I terra també d’immigració valenciana, que treballava en l’arròs, precisament. ¡Alguna cosa deu tindre a vore!
Caminem pel carrer de Dalt, jo ja una miqueta distret, i observe les cafeteries i les cantonades a on he passat moments en taules diferents, amb persones diferents, i en dates cada volta més allunyades. Llocs a on he parlat, he begut, he fumat (poc) i he rist. No sé si tenen res d’especial, però són els carrers que m’agraden i per això els els mostre. De sobte m’assalta un pensament. Si cap d’estes persones, les que hi han estat i les que ara em visiten, estigueren ací, ¿hi tornaria? I si sobrevisquera dos o tres generacions, jo a soles, passejaria per ací? No, no ho crec; no hi tindria res a fer. ¿Potser no és un lloc tan especial? ¿O és que allò dels llocs bonics és una excusa ―un eufemisme― de la companyia amb què els disfrutem?
L’arròs estava bo, però millorable (jo li llevaria mig ditet de grossor, però vaja, supose que amb els anys ens fem més crítics i sibarites). Satisfer les expectatives dels convidats era també una tasca difícil, puix eren del Delta de l’Ebre: ja se sap, terra d’arrossos. I terra també d’immigració valenciana, que treballava en l’arròs, precisament. ¡Alguna cosa deu tindre a vore!
***
Caminem pel carrer de Dalt, jo ja una miqueta distret, i observe les cafeteries i les cantonades a on he passat moments en taules diferents, amb persones diferents, i en dates cada volta més allunyades. Llocs a on he parlat, he begut, he fumat (poc) i he rist. No sé si tenen res d’especial, però són els carrers que m’agraden i per això els els mostre. De sobte m’assalta un pensament. Si cap d’estes persones, les que hi han estat i les que ara em visiten, estigueren ací, ¿hi tornaria? I si sobrevisquera dos o tres generacions, jo a soles, passejaria per ací? No, no ho crec; no hi tindria res a fer. ¿Potser no és un lloc tan especial? ¿O és que allò dels llocs bonics és una excusa ―un eufemisme― de la companyia amb què els disfrutem?
(Redacció modificada en octubre de 2024)
3 comentaris:
Hola,
Jo sí que crec que els llocs per ells mateixos tenen alguna cosa d'especial: simplement perquè ens agraden. També és veritat que amb bona companyia, els llocs prenen un altre color :)
Coralet
la bellesa sempre es subjetiva del moment, del estat d'ànim i sobre tot, dels qui ens acompanyen.
PD: Com van les lectures? ;)
Coralet, t'ho he posat fàcil perquè matisares ;) Crec el mateix que tu. Clar que, hi ha llocs i llocs. També hi ha dies que ens sentim d'una manera, tenim unes percepcions: potser demà tindré sensacions contràries, i em riuré de les de hui.
DeiviDMD No ho has pogut dir millor. Quina alegria que passes per ací i comentes! De pas m'assabente del blog de ciclisme que tens. Les lectures que em deixares, lamentablement, no les he pogudes encetar. Ens veiem i en parlem.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada