dimecres, 25 d’agost de 2010

Dos pensaments mentre faig de cicerone

Fa alguns anys tenia una companya de treball que era del Palmar. Parlava valencià d’una manera similar a la meua, però recorde que em cridaven molt l’atenció alguns detalls quan pronunciava determinades paraules. Doncs bé, l’any passat vaig menjar un arròs a banda en un restaurant d’aquest poble i vaig notar les mateixes peculiaritats en la parla de la cambrera que ens atenia. Enguany m’hi he fixat més. La cambrera ―que no era la mateixa de l’estiu anterior, crec— tenia una manera curiosa de pronunciar les ee tòniques que no només em sorprenia a mi, sinó també a altres companys filòlegs. Així, per exemple, en una frase com voleu cafè del temps, les deia totes obertes, i a més amb una obertura diferent de la valenciana a què estic habituat, diferent de la catalana oriental i que quasi més aïnes em recordava quan he xarrat amb algun mallorquí. Deu ser un tret dialectal particular del Palmar, tal volta degut a la seua insularitat? En qualsevol cas, ja tinc un motiu més per fer-hi més visites.

L’arròs estava bo, tot i que millorable (jo li llevaria mig ditet de grossor, però vaja, supose que amb els anys ens fem més experts, crítics i sibarites). Satisfer les expectatives dels convidats era també una tasca difícil, puix eren del Delta de l’Ebre: ja se sap, terra d’arrossos. I terra també d’immigració valenciana, que treballava en l’arròs, precisament. Alguna cosa hi deu tindre a veure!

***

Caminem pel carrer de Dalt, jo ja una miqueta distret, i observe les cafeteries i les cantonades on he passat moments en taules diferents, amb persones diferents, i en dates cada volta més allunyades. Llocs on he parlat, he begut, he fumat (poc) i he rist. No sé si tenen res d’especial, però són els carrers que m’agraden i per això els els mostre. De sobte m’assalta un pensament. Si cap d’aquestes persones, les que hi han estat i les que ara em visiten, estigueren ací, hi tornaria? I si sobrevisquera dues o tres generacions, tot sol, m’hi passejaria? No, no ho crec; no hi tindria res a fer, allà. Potser no era un lloc tan especial? O és que allò dels llocs bonics és una excusa ―un eufemisme― de la companyia amb què els gaudim?

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola,
Jo sí que crec que els llocs per ells mateixos tenen alguna cosa d'especial: simplement perquè ens agraden. També és veritat que amb bona companyia, els llocs prenen un altre color :)

Coralet

DeiviDMD ha dit...

la bellesa sempre es subjetiva del moment, del estat d'ànim i sobre tot, dels qui ens acompanyen.

PD: Com van les lectures? ;)

Josep Lluís ha dit...

Coralet, t'ho he posat fàcil perquè matisares ;) Crec el mateix que tu. Clar que, hi ha llocs i llocs. També hi ha dies que ens sentim d'una manera, tenim unes percepcions: potser demà tindré sensacions contràries, i em riuré de les de hui.

DeiviDMD No ho has pogut dir millor. Quina alegria que passes per ací i comentes! De pas m'assabente del blog de ciclisme que tens. Les lectures que em deixares, lamentablement, no les he pogudes encetar. Ens veiem i en parlem.

Salut!