Ahir el Temple Rock Bar de Quart de Poblet va acollir uns dels concerts de la gira del la banda de rock macedoni Bernays Propaganda. Va estrenar-se així com a humil plataforma també de grups internacionals, i esperem que continue així. L’actuació del grup, al Myspace del qual podeu accedir clicant ací, va ser molt correcta alhora que sòbria. Potser anava d’acord amb el caràcter dels seus membres, ordenats i calms, que muntaren, compliren i guardaren trastos, sense fer renou en excés però havent deixat un bon sabor de boca en un públic que no sabia què anava a veure. Endemés, s’estigueren de beure un sol glop d’alcohol –opció totalment respectable, d’altra banda.
Musicalment es defineixen com a New Age Punk, tot i que xarrant amb ells ens van confessar tindre bona part de funk, cosa que després es va fer palesa al ritme dels riffs de la mà dreta del guitarriste, amb melodies ballables. Des del meu humil i parc criteri musical, i un bagatge que no ix gaire del rock i heavy clàssic, els definiria simplement com a «modernets», amb un estil que se m’apareix un tant «britànic» i un xic fosc (potser Indie?). I senzillets, sense virtuosisme: bateria, una guitarra, un baix i veu. Em va sorprendre gratament l’actuació del bateriste, que amb quatre peces bàsiques, es va lluir amb un joc de ritmes ràpids de charles i caixa i unes apujades d’intensitat molt ben distribuïdes.
Durant l’actuació, la cantant de tarannà i veu greus –i per què no dir-ho, un tant macarra– va demanar disculpes per no saber expressar-se més que en anglés i féu broma sobre el nom del seu país, Macedònia, puix allà on van comproven que té un significat diferent (en el nostre país, com sabeu, es refereix a una amanida de diversos tipus de fruita). Amb un to més seriós i resignat ens va demanar què sabíem sobre el seu país, per després explicar que «el meu és un país petit, d’uns dos milions d’habitants, on el 40% per cent de la gent està en l’atur i vol pegar-ne a fugir».
El nom de la banda fa referència al psicòleg Edward Bernays, nebot de Sigmund Freud i responsable de propaganda als Estats Units durant la Primera Guerra Mundial, que tenia com a objectiu l’entrada d’aquest país en la guerra.
L’idioma de les cançons era el macedònic, una llengua eslava molt similar al búlgar, tot i que en tenien un parell en anglés. Em va sobtar bastant que a les caràtules dels CD i vinils que venien in situ els títols de les cançons aparegueren exclusivament en la seua traducció anglesa, i que a l’interior del CD ni el nom ni la lletra originals en macedònic agaregueren enlloc. Un estratagema per vendre més, o falta d’autoestima lingüística?
Musicalment es defineixen com a New Age Punk, tot i que xarrant amb ells ens van confessar tindre bona part de funk, cosa que després es va fer palesa al ritme dels riffs de la mà dreta del guitarriste, amb melodies ballables. Des del meu humil i parc criteri musical, i un bagatge que no ix gaire del rock i heavy clàssic, els definiria simplement com a «modernets», amb un estil que se m’apareix un tant «britànic» i un xic fosc (potser Indie?). I senzillets, sense virtuosisme: bateria, una guitarra, un baix i veu. Em va sorprendre gratament l’actuació del bateriste, que amb quatre peces bàsiques, es va lluir amb un joc de ritmes ràpids de charles i caixa i unes apujades d’intensitat molt ben distribuïdes.
Durant l’actuació, la cantant de tarannà i veu greus –i per què no dir-ho, un tant macarra– va demanar disculpes per no saber expressar-se més que en anglés i féu broma sobre el nom del seu país, Macedònia, puix allà on van comproven que té un significat diferent (en el nostre país, com sabeu, es refereix a una amanida de diversos tipus de fruita). Amb un to més seriós i resignat ens va demanar què sabíem sobre el seu país, per després explicar que «el meu és un país petit, d’uns dos milions d’habitants, on el 40% per cent de la gent està en l’atur i vol pegar-ne a fugir».
El nom de la banda fa referència al psicòleg Edward Bernays, nebot de Sigmund Freud i responsable de propaganda als Estats Units durant la Primera Guerra Mundial, que tenia com a objectiu l’entrada d’aquest país en la guerra.
L’idioma de les cançons era el macedònic, una llengua eslava molt similar al búlgar, tot i que en tenien un parell en anglés. Em va sobtar bastant que a les caràtules dels CD i vinils que venien in situ els títols de les cançons aparegueren exclusivament en la seua traducció anglesa, i que a l’interior del CD ni el nom ni la lletra originals en macedònic agaregueren enlloc. Un estratagema per vendre més, o falta d’autoestima lingüística?
2 comentaris:
Sonen bé, no els coneixia. Sí que tenen un estil post-punk. Poca melodia, obscurs, ràpid, guitarres...
M'havien recordat als Bloc Party, però jo tampoc tinc massa bagatge. Aquests que dic jo són menys minimalistes, i sonen un poc a The Cure.
Afortunadament tens més grups amb què comparar! A mi m'estan agradant també, ara que porte el CD al cotxe. Ni idea del que diuen, però :S
Publica un comentari a l'entrada