dissabte, 17 de maig de 2008

L'aragonés: una llengua que malda per sobreviure


Fa poc vaig tindre l'oportunitat de llegir sobre la llengua aragonesa, un vestigi medieval que corre un seriós perill d'extinció causat per multitud d'entrebancs i conjuntures desfavorables. En primer lloc, el nombre de parlants ha disminuït durant els darrers anys de manera vertiginosa. Si durant l'Edat Mitjana l'aragonés era la llengua de la totalitat del territori, ara ha quedat relegada a uns milers de parlants en les comarques del nord, com la Ribagorça, el Sobrarbe o la Jacetània.
Els intents seriosos de recuperació d'aquesta llengua romànica s'intensificaren durant els anys 60 i 70, amb literatura de caire localista i rural. Figures com per exemple la de Veremudo Méndez Coarasa i el seu Los míos recuerdos, o Ánchel Conte amb el seu A tierra de yo són crucials en la creació d'un corpus lingüístic i d'un estàndard aragonés que superara les diferències dialectals.
En l'àmbit estrictament lingüístic, la publicació en 1977 de la Gramàtica Aragonesa de Francho Nagore i del diccionari no normatiu de Rafael Andolz foren altres dues fites que després el Consello d'a Fabla Aragonesa, una vegada fou legalitzat en 1987, sabé aprofitar en la seua tasca normativitzadora de l'aragonés unificat.
Sembla ser que durant la dècada dels 80 i 90 hi ha hagut editorials que han publicat literatura en aragonés estàndard i que s'han traduït a aquesta llengua obres de totes les literatures. D'altra banda, s'ha ensenyat la llengua aragonesa (això sí, com a optativa extraescolar) en diversos col·legis. Hi ha gent no nadiua i de fora de l'àmbit lingüístic que s'ha ensenyat a parlar la llengua o si més no a escriure-la.
Amb tot, i malgrat l'interés de diversos lingüistes del país i de l'estranger, l'aragonés ha hagut de topar amb l'oposició i l'escepticisme de sectors de la Universitat de Saragossa i de la legislació vigent de l'estatut aragonés, i per bé que hi ha hagut bones paraules sempre hi ha hagut una mancança d'interés i d'accions concretes.
Durant els darrers anys a tot això s'ha sumat l'oposició d'associacions i de filòlegs cap a l'anomenat neoaragonés, és a dir, l'estàndard supradialectal, una koiné que consideren artificiosa i que no respon a la realitat. Així, les associacions del dialecte cheso de la Jacetania, sempre s'han oposat a la normativa oficial. D'altra banda, arran de l'aparició d'una "acadèmia paral·lela" en 2004, la Sociedat Lingüística Aragonesa, ha canviat el panorama. La Sociedat, que encara ha de publicar els seus treballs, propugna una nova ortografia i renega del neoaragonés supradialectal, i sembla preferir estudiar i normativitzar els diversos dialectes que encara es parlen al nord del país, com l'aragonés de la Ribagorça o el Benasqués, dialectes amb forts trets catalans.
Ja veurem com acaba aquesta història. Com sempre, l'element crucial i necessari perquè aquesta llengua no mora sempre serà que les noves generacions la parlen i l'estimen. Ací les teniu, per si les voleu sentir parlant la llengua, dins el reportatge "Creciendo en aragonés", en les seues parts 1 i 2.

1 comentari:

Artur Josep Martinez ha dit...

Fa ja quatre o cinc anys a un hotelet del a vall de Benasque, em vaig sorpendre de que aquella família paralava aragonés, al principi em paregue català, després parant l'oïda vaig convencer-me de que no i finalment preguntí. Em contaren un munt de coses, de com a la mare, les monges la fuetejaven a l'escola d'Osca per parlar fable, de que a aquell poblet encara el parlava la joventud, en fi fou una converça prou agradable, envoltat sempre del menjar que ens preparava l'ama de la casa.