Romanç de l’albercoquer

Albercoquer (Wikimedia Commons)

Parant l’orella i amb una miqueta de paciència, i gràcies a l’ajuda d’alguna pàgina web i d’alguna publicació en línia, he reconstruït la lletra del Romanç de l’albercoquer, que ma iaia recorda a trossos i mossos i canta de tant en tant. Fins ara, la lletra no l’havia trobada escrita en cap lloc. Si algú el coneix i hi veu algun error, li agrairé que m’ho diga.

Si m’escolten senyores una miqueta,

vos diré dos paraules d’una hermosa feta,

d’un cas que ha passat:

d’un gran home molt interessat,

del Puig era el tal, algo bruto i molt irracional,

creia ser molt pillo,

i els amics li l’han pegat de primo

en una passà molt xistosa i bonica i ben ideà.

Tenia enmig de l’horta el bon cavaller,

p’a regal de sa casa un albercoquer,

tot ple d’albercocs,

madurets, rogets i alguns grocs,

i sempre temia

que li entrara la rata algun dia.

Dormia de nit

baix de l’arbre en la manta arrupit,

de por a una feta,

carregà duia sempre l’escopeta, i el compte format

per si algú s’arrimara buidar-li el cap.

Una nit que el tal home es descuidà,

un ninot dalt de l’arbre se li posà,

molt ben col·locat.

I en les rames estava assentat.

Al pensar la idea,

ell mateixa la risa el desfea,

només de pensar el ruido que el tio anava a armar.

Aixina que guiparen el llauraor,

el cordell estiraven en gran rigor.

Tant es menejava,

que el fulano del lluny ja el guipava.

I apretant el pas li digué “So tunante, ¡què fas!,

abaixa gandul

si no vols que et forade el cul

o que et buide el cap

per pillastre lladre i deshonrat,

tunante fartó,

has sabut buscar-te l’ocasió

per a vindre a hora per a omplir-te molt bé la barjola,

dels bons gavatxets

que guardava p’a l’amo i el senyoret” .

L’home preguntà i no contestava,

apunta l’escopeta i li dispara,

del tir trenca el fil,

i als seus peus caigué aquell pernil.

Ell que se’l va vore, més que a pressa escapà a córrer, confús i torbat,

que en un bac casi se buida el cap.

Aplega a sa casa,

sa muller li pregunta “què et passa,

que tan suat vens, i el caràcter tan blanc”.

Li diu “dona, veges si tinc sang per algun costat.

Què desgràcia és la que m’ha passat,

T’ho contaré un poc, ara acabe de fer una mort

en l’albercoquer,

Déu que estava omplint-se el cendrer,

dels bons gavatxets

que guardava p’a l’amo i els senyorets.”

“Ves a pressa pensant a on m’amagues,

ans que vinga la ronda i el alcalde,

i se m’emporte lligat

a menjar sopes en una fosca tancà”.

Pensà la muller, que es colgara per dins del femer.

Li descolgà el cap,

i li’l deixa amb un cabàs tapat,

p’a que respirara, i perill no tinguera que s’ofegara.

La dona se’n va al poble

I no sentí dir res

Pensà anar-se’n a l’albercoquer

per donar-li llum

per vore qui era el pobre difunt

“Ací sang no n’hi ha”,

i el meneja un poc

i entonces repara en que era un ninot.

La dona de l’horta va dreta al femer,

li diu al seu home: “Ix femater,

que has fet bona hazaña,

de matar un ninot fet de palla”.

Comprengué el pobret,

que era un xasco que li havien fet.