La meua visita a Turquia va despertar certa curiositat pels assumptes socials, culturals i polítics polèmics que estan en la palestra hui dia en eixe país, i no només per pur entreteniment, sinó perquè eixos afers a vegades ens toquen indirectament; fins i tot els podem relacionar amb conflictes en el nostre país, cosa que ens permet fer reflexions més crítiques sobre estos o inclús –gràcies a l’oportunitat de fer-hi comparancions– més objectives.
Per això hui volia recomanar-vos la lectura dels articles de Mustafa Akyol, un periodiste turc que publica en turc i en anglés articles sobre els problemes del seu país, i ho fa des d’un punt de vista crític, i sobretot, no oficial. La seua pàgina web és esta, i ací vos en deixe una mostra, amb la traducció d’un dels seus articles (read the article in English). Ja em direu.
La doctrina turca de la intolerància preventiva
Els proverbis son a vegades útils per a captar el sentit de la cultura d’una nació. En especial pots aprendre moltes coses sobre Turquia si fas una ullada a les seues màximes populars. Una d’estes és especialment important en relació amb la perspectiva política. És curt i simple: “Si dones la ma”, advertix, “perdràs el braç”.
El que s’hi implica és també un dels principis centrals de la ideologia oficial de Turquia: les concessions són perilloses. No has de donar a la gent el que vol, perquè si ho aconseguixen, en demanaran més. Cada bri de tolerància és el començ d’una esvarosa pendent cap al desastre.
Un motiu per a totes les prohibicions
Amb la inspiració de la famosa doctrina del president George Bush de la guerra preventiva, preferisc anomenar esta perspectiva “la doctrina de la intolerància preventiva”. És probablement una de les primeres coses que has de saber i tindre en compte sobre Turquia. Això impregna la majoria de les ments i influïx quasi totes les actituds polítiques.
La política oficial de Turquia respecte als ciutadans kurds, per exemple, estava formada per esta doctrina. Durant dècades, l’estat turc no permeté els kurds de parlar, publicar o fins i tot cantar en la seua llengua, perquè es creia que açò seria el començament de la divisió del país mitjançant la creació d’un “Kurdistan” independent al sud-oest. Hui dia, perviu la mateixa lògica, però a un nivell més modest. Ara ja no és la llibertat de parlar kurd la que temen els nostres intolerants preventius, sinó la llibertat d’educar en kurd.
Les infames prohibicions de llibertat, de pensament i d’expressió també provenen de la mateixa doctrina. Fins als últims anys huitanta, l’estat pensava que calia suprimir les idees marxistes perquè si no ho feien acabaríem sent una colònia soviètica. Hui, “insultar la turquitat” –o insultar Atatürk, l’exèrcit, i tot això– és encara un delicte, perquè els intolerants preventius pensen que si permetem que la gent parle lliurement d’estos conceptes “sagrats”, podríem perdre’ls.
Però potser res és tan indicatiu d’esta doctrina autocràtica com les restriccions de la presència pública de la religió. El tòpic més calent d’estos dies, la prohibició del mocador islàmic, és probablement la intolerància preventiva més brusca que l’estat turc i la seua “elit moderna” duen a terme.
Penseu en les discussions sobre el mocador. Tots assenyalen perills imaginaris que podrien tindre lloc si a les estudiants universitàries se’ls permet de cobrir-se el cap: altres estudiants podrien sentir pressió psicològica. O açò podria causar que sorgiren més demandes de drets religiosos, i la religió podria convertir-se en una “força dominant”. I, a la llarga –la por continua– podríem “convertir-nos en un altre Iran”.
¿Què du a la Shariah?
Bé, amb la mateixa lògica, les mesquites haurien d’estar prohibides, també... Si la gent va a les mesquites, podrien tornar-se més religiosos. Amb el temps, podrien convertir-se en una força dominant en la societat. A la llarga, ens convertiríem en un altre Iran. Així el super-savi estat turc hauria de preveure eixe perill i agranar tot rastre de religió, ¿no? (Esta idea tingué alguna ressonància en els anys trenta; es van fracturar tots els grups religiosos i algunes mesquites van ser tancades. Alguns Kemalistes van considerar la possibilitat de convertir la famosa Mesquita Blava d’Istanbul en un museu d’art, també, però van témer la reacció de l’opinió pública).
Ara, deixeu-me admetre que la doctrina d’intolerància preventiva pot ser a vegades acceptable. Si t’enfrontes amb un grup radical, violent i decidit que s’oposa al sistema democràtic, realment caldria ser estrictes davant d’això. Per exemple, és veritat que els drets ètnics, a banda dels drets individuals que totes les democràcies han de garantir als seus ciutadans, poden a vegades ser un incentiu que encoratja nacionalistes ètnics violents. Podrien prendre cada concessió que els dones com una batalla guanyada.
De manera semblant, les demandes dels radicals islamistes de la implicació de la seua versió estricta de la “Shària” (llei islàmica) als sistemes democràtics potser no és la manera de criar una societat harmònica i multicultural, sinó un camí cap a la creació de subcultures aïllades. (per tant, encara que soc respectuós i comprensiu a l’enfocament ecumènic de l’arquebisbe de Canterbury, soc escèptic sobre les seues recents idees de permetre la “Shària” en el Regne Unit)
Però la doctrina de la intolerància preventiva pot també evitar que dones a la gent els seus drets més naturals. Si la prevenció excessiva és la única idea que tens en ment, llavors et convertixes en un martell que veu cada demanda social com un clau que clavar. I, actuant així, realment podries alimentar el perill que vols erradicar. Amb la prohibició de la llengua dels kurds, per exemple, Turquia no va previndre el separatisme kurd. Ans al contrari, el va provocar, perquè la majoria de kurds es van sentir reprimits i humiliats.
No hi ha mà, no hi ha encaixada de mans
El mateix és cert sobre l’implacable secularisme turc. No prevé l’Islam radical com diuen els seus partidaris, només priva els musulmans practicants del seu dret a l’educació. I el resultat sentit de repressió i humiliació és exactament el que ha fet que els musulmans conservadors de Turquia estiguen distanciats de la particular laïcitat del país. (en el passat, eixe sentiment servia per alimentar l’islamisme a Turquia, però amb l’experiència de l’AKP, ara alimenta la occidentalització, perquè molts musulmans turcs s’adonen que el concepte de secularitat d’occident, especialment americà, és molt millor que el domèstic, que és completament intolerant).
Per tant, l’estat turc i la seua suposada elit moderna hauria de deixar de pensar en la línia de la doctrina de la intolerància preventiva respecte de l’assumpte del mocador. Potser estan massa influenciats per la màxima de “si dones la mà, perdràs el braç”. Però si ells no donen la mà, no poden encaixar-la amb ningú, i així tampoc fer la pau.
(Redacció modificada en juliol de 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada