dijous, 21 de febrer de 2008

The Whitepath




La meua visita a Turquia va despertar certa curiositat pels assumptes socials, culturals i polítics polèmics que són a la palestra hui dia en aquest país, i no només per pur entreteniment, sinó perquè aquests afers de vegades ens toquen indirectament; fins i tot els podem relacionar amb conflictes al nostre país, permetent-nos així, de fer-ne reflexions més crítiques o inclús –gràcies a l’oportunitat de fer-ne comparances– més objectives.

Per això hui volia recomanar-vos la lectura dels articles de Mustafa Akyol, un periodista turc que publica en turc i en anglés articles sobre els problemes del seu país, i ho fa des d’un punt de vista crític, i sobretot, no oficial. La seua pàgina web és aquesta, i ací us en deixe una mostra, amb la traducció d’un dels seus articles (read the article in English). Ja em direu.

La doctrina turca de la intolerància preventiva

Els proverbis son de vegades útils per a captar el sentit de la cultura d’una nació. En especial pots aprendre moltes coses sobre Turquia si fas una ullada a les seues màximes populars. Una d’aquestes és especialment important en relació amb la perspectiva política. És curt i simple: “Si dónes la ma”, adverteix, “perdràs el braç”.

El que s’hi implica és també un dels principis centrals de la ideologia oficial de Turquia: les concessions són perilloses. No has de donar a la gent el que vol, perquè si ho aconsegueixen, en demanaran més. Cada bri de tolerància és el començ d’una relliscosa pendent cap al desastre.

Un motiu per a totes les prohibicions

Amb la inspiració de la famosa doctrina del president George Bush de la guerra preventiva, preferisc anomenar aquesta perspectiva “la doctrina de la intolerància preventiva”. És probablement una de les primeres coses que has de saber i tindre en compte sobre Turquia. Això impregna la majoria de les ments i influeix quasi totes les actituds polítiques.

La política oficial de Turquia respecte als ciutadans kurds, per exemple, estava formada per aquesta doctrina. Durant dècades, l’estat turc no permeté els kurds de parlar, publicar o fins i tot cantar en la seua llengua, perquè es creia que açò seria el començament de la divisió del país mitjançant la creació d’un “Kurdistan” independent al sud-oest. Hui dia, perviu la mateixa lògica, però a un nivell més modest. Ara ja no és la llibertat de parlar kurd la que temen els nostres intolerants preventius, sinó la llibertat d’educar en kurd.

Les infames prohibicions de llibertat, de pensament i d’expressió també provenen de la mateixa doctrina. Fins als últims anys vuitanta, l’estat pensava que calia suprimir les idees marxistes perquè si no ho feien acabaríem sent una colònia soviètica. Hui, “insultar la turquitat” – o insultar Atatürk, l’exèrcit, i tot això – és encara un delicte, perquè els intolerants preventius pensen que si permetem que la gent parle lliurement d’aquests conceptes “sagrats”, podríem perdre’ls.

Però potser res és tan indicatiu d’aquesta doctrina autocràtica com les restriccions de la presència pública de la religió. El tòpic més calent d’aquests dies, la prohibició del mocador islàmic, és probablement la intolerància preventiva més brusca que l’estat turc i la seua “elit moderna” duen a terme.

Penseu en les discussions sobre el mocador. Tots assenyalen perills imaginaris que podrien tindre lloc si a les estudiants universitàries se’ls permet de cobrir-se el cap: altres estudiants podrien sentir pressió psicològica. O açò podria causar que sorgissen més demandes de drets religiosos, i la religió podria convertir-se en una “força dominant”. I, a la llarga –la por continua– podríem “convertir-nos en un altre Iran”.

Què duu a la Shariah?

Bé, amb la mateixa lògica, les mesquites haurien d’estar prohibides, també... Si la gent va a les mesquites, podrien tornar-se més religiosos. Amb el temps, podrien convertir-se en una força dominant en la societat. A la llarga, ens convertiríem en altre Iran. Així el super-savi estat turc hauria de preveure aquest perill i agranar tot rastre de religió, oi? (Aquesta idea tingué alguna ressonància en els anys trenta; es van fracturar tots els grups religiosos i algunes mesquites van ser tancades. Alguns Kemalistes van considerar la possibilitat de convertir la famosa Mesquita Blava d’Istanbul en un museu d’art, també, però van témer la reacció de l’opinió pública).

Ara, deixeu-me admetre que la doctrina d’intolerància preventiva pot ser de vegades acceptable. Si t’enfrontes amb un grup radical, violent i decidit que s’oposa al sistema democràtic, realment caldria ser estrictes davant d’això. Per exemple, és veritat que els drets ètnics, a banda dels drets individuals que totes les democràcies han de garantir als seus ciutadans, poden de vegades ser un incentiu que encoratja nacionalistes ètnics violents. Podrien prendre cada concessió que els dónes com una batalla guanyada.

De manera semblant, les demandes dels radicals islamistes de la implicació de la seua versió estricta de la “Sharia” (llei islàmica) als sistemes democràtics potser no és la manera de criar una societat harmònica i multicultural, sinó un camí cap a la creació de subcultures aïllades. (per tant, encara que sóc respectuós i comprensiu a l’enfocament ecumènic de l’arquebisbe de Canterbury, sóc escèptic sobre les seues recents idees de permetre la “Sharia” al Regne Unit)

Però la doctrina de la intolerància preventiva pot també evitar que dónes a la gent els seus drets més naturals. Si la prevenció excessiva és la única idea que tens en ment, aleshores et converteixes en un martell que veu cada demanda social com un clau que clavar. I, actuant així, realment podries alimentar el perill que vols eradicar. Amb la prohibició de la llengua dels kurds, per exemple, Turquia no va prevenir el separatisme kurd. Ans al contrari, el va provocar, perquè la majoria de kurds es van sentir reprimits i humiliats.

No hi ha mà, no hi ha encaixada de mans

El mateix és cert sobre l’implacable secularisme turc. No prevé l’Islam radical com diuen els seus partidaris, només priva els musulmans practicants del seu dret a l’educació. I el resultat sentit de repressió i humiliació és exactament el que ha fet que els musulmans conservadors de Turquia estiguen distanciats de la particular laïcitat del país. (en el passat, aquest sentiment servia per alimentar l’islamisme a Turquia, però amb l’experiència de l’AKP, ara alimenta la occidentalització, perquè molts musulmans turcs s’adonen que el concepte de secularitat d’occident, especialment americà, és molt millor que el domèstic, que és completament intolerant).

Per tant, l’estat turc i la seua suposada elit moderna, hauria de deixar de pensar en la línia de la doctrina de la intolerància preventiva respecte de l’assumpte del mocador. Potser estan massa influenciats per la màxima de “si dones la mà, perdràs el braç”. Però si ells no donen la mà, no poden encaixar-la amb ningú, i així tampoc fer la pau.





1 comentari:

Nova Casa Editorial ha dit...

Hola!

Perdona que t’ho escrigui aquí, però no he trobat cap email al teu blog.

Cerquem la col•laboració de bloguers, escriptors i viatgers de tota mena que vulguin participar amb una o més experiències de viatge per fer-ne un llibre en català.

Trobaràs les bases de participació al nostre web:

http://www.novacasaeditorial.com/ca/aquest-estiu-a-mes-de-passar-tho-be-escriu/

I si tens facebook t'agraeixo que comparteixis el post per si a algú li pot interessar: https://www.facebook.com/NovaCasaEditorial/posts/844263438957754

Gràcies.

Si tens dubtes estem a la teva disposició a l’email novacasaeditorial@gmail.com

Una abraçada, salut i bons viatges!