Als fills de «la línia»

(imatge generada amb IA)

Article publicat en trellat.org el 24 de maig de 2020

Afortunadament, molts dels estudiants de la línia en valencià que varen nàixer en la dècada dels huitanta són hui dia adults amb una vida professional plena. I és reconfortant comprovar que alguns continuen compromesos amb l’ús del valencià, també en l’àmbit laboral. Xavi, per exemple, té una tenda de bicicletes i a sovint penja en Facebook i Instagram vídeos en valencià amb tota classe de consells pràctics per a ciclistes. O Carla, que dirigix un centre de ioga i també usa el nostre idioma en bona part dels cartells i les campanyes per a publicitar les seues classes.

Els dos, que treballen en la ciutat de València, saben perfectament que bona part de la clientela no parla valencià, però això no els cohibix; saben que trobaran la complicitat i la simpatia de molts clients: els que no el parlen agrairan ensenyar-se algunes paraules i s’adonaran que potser és útil deprendre’l, i els que el parlen només amb la família i els amics potser guanyaran confiança per a animar-se a usar-lo fora d’eixos àmbits. Xavi i Carla són dos exemples de persones que promouen la normalització del valencià, una paraula que no significa més que açò: fer que el valencià siga una llengua de comunicació normal.

Durant estos dies de confinament hem pogut consultar les publicacions de les seues empreses en les xàrcies socials. Després de la relaxació de les restriccions de mobilitat, Xavi escrivia un text en el qual començava saludant «a tothom», s’alegrava que per fi «aquest matí» havia pogut eixir amb la bici i, tot seguit, passava a enumerar consells útils per als ciclistes que volgueren eixir a rodar dins del terme municipal. Per la seua banda, Carla publicava un vídeo per a explicar el funcionament de les noves classes de ioga a distància: després del bon dia, anunciava amb un «a veure» les novetats, convidava els clients a seguir les classes amb un «us anime…» i es despedia amb el lema «Medita i relaxa’t per sentir-se millor».

Al llegir i escoltar els seus missatges, pensava que és impossible que de la boca de Xavi isquen algunes de les paraules que ha escrit: oralment, hauria saludat «a tots» o «a tot lo món» i contaria què ha fet «este matí». Igualment, Carla, que sempre es preocupa per parlar correctament, si en lloc de comunicar-se per vídeo amb els clients poguera parlar-los cara a cara, introduiria el seu discurs amb un «a vore», els hauria dit que «vos anime» a provar les classes i defendria que la relaxació servix «per a sentir-se millor».

La distància evident entre el parlar natural dels dos i la manera en què s’expressen per escrit i en un discurs preparat té una explicació senzilla: en l’escola i l’institut els ensenyaren que «este» i «vore» són paraules col·loquials que es poden dir però no escriure, que davant d’una forma verbal havien d’escriure «us» (i no «vos»), i que davant d’un verb en infinitiu més val escriure «per» (i no «per a») per a curar-se en salut i no cometre un error. 

Efectivament, en els anys d’estudiant de Xavi i Carla les autoritats lingüístiques escamparen eixes normes. Ells són fills d’una manera d’ensenyar valencià que, a pesar de les seues virtuts i èxits (conseguits a voltes en contexts difícils), no era perfecta. I és que, amb tota la bona fe del món, aquella ensenyança també l’errava. L’errava quan bandejava paraules i construccions valencianes tradicionals i les substituïa per paraules foranes o mortes fa segles en valencià; s’enganyava quan considerava sospitoses paraules només per semblar-se als seus equivalents castellans, per diferir de la modalitat catalana o, simplement, per no ser habituals en la llengua escrita.

Una de les premisses d’aquella docència era que el valencià no es diferenciara massa del referent català. Ja coneixem els conflictes que això ha suposat… Ací comentarem, simplement, que és un mal símptoma que eixe «valencià d’escola» sone tan estrany quan s’intenta aplicar a la vida quotidiana, especialment a les orelles de parlants d’edat i persones que han mamat el valencià des del bressol.  

Per sort, a principis d’este segle les coses es relaxaren una miqueta i hui sabem que la normativa valenciana actual permet que Xavi i Carla diguen i escriguen «este», «vore», «vos animem» i moltes altres paraules i construccions genuïnes i històriques, tant en el col·loqui més informal com en situacions formals. En definitiva, hui la norma, sobre ser imperfecta, permet als parlants expressar-se en un valencià més natural i conciliar la llengua real amb la llengua normativa.

He dit que per sort hui coneixem eixes normes, però hem de ser sincers: realment no tots les coneixen. Xavi i Carla, com hem vist, escriuen com els varen ensenyar i ja tenen prou faena en els seus negocis per a haver d’investigar sobre unes novetats gramaticals i lèxiques que, tristament, quasi ningú s’ha preocupat per divulgar. Ad ells només podem demanar-los que intenten confiar en el seu valencià; que abans d’escriure, pensen com dirien això o allò espontàniament, com ho dirien sos pares, com ho hagueren dit els seus majors… i que si dubten si és correcte, consulten el diccionari o la gramàtica. 

A qui sí podem exigir que conega la normativa és a Olívia. Sí, Olívia, aquella companya d’institut de Xavier i Carla, la que estudià Filologia i ara és professora de valencià. Hem de confiar en ella, perquè en les seues mans està ensenyar als fills de Xavi i Carla a parlar i escriure en bon valencià; és ella qui continuarà amb la bona tasca del professorat, però també qui té la responsabilitat de corregir les males pràctiques del passat i reciclar els seus coneiximents lingüístics.

A tu, Olívia, i a tot el professorat de llengua, vos hem de dir que confiem en vosaltres, però també vos demanem que vos informeu de les novetats normatives que acosten la normativa a la llengua del carrer, que les respecteu i les ensenyeu. Sobretot, per favor, contagieu l’amor pel valencià i conseguireu que els fills dels compromesos Xavi i Carla, però també tots els altres fills de la línia, usen el valencià en el futur.

Escrit el 12 de maig de 2020

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2020-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.