¿Saps?

Hui he anat a la universitat a arreplegar un títol, conscient que és un dia important i que no tornaré molt sovint a eixe edifici que em porta records alegres. Agafe número i m’assente en la sala d’espera, que al cap d’uns minuts, misteriosament i per sort per a mi, es queda buida. Veig com la senyoreta del mostrador, que m’està mirant, polsa repetidament una maquineta que canta números que corresponen a persones que no apareixen. Això crea una situació un poc còmica i, quan finalment em toca a mi, l’única persona a la sala, m’hi acoste i els dos somriem.  Després d’una salutació li explique que vinc a pel títol i em dona un formulari. Jo li parle en valencià i ella em contesta en castellà, com em passa sovint. No estaria malament que qui treballa a la Universitat fera servir el valencià si l’estudiant l’hi parla, però bé, tant se val —pensa u—, bon rotllo. Tampoc estaria malament que la megafonia cantara els números en valencià, tal com passa a la sala del costat, però com estem e...

Vas per ahí, coneixes gent. Una russa que podria ser model i que a més de la llengua eslava parla perfectament anglés, italià, castellà i —¡oh, maravella!— entén el valencià i diu algunes frases. Un canadenc rialler i curiós, d’origen búlgar, que de tant en tant pregunta ¿y cómo se dice eso en valenciano? . Una murciana que vol aprovar el Mitjà. Llavors s’acosta una de València ciutat que no sap ni què és Catarroja i aconsella al personal que no aprenga valencià perquè no sirve para nada y el castellano es mucho más rico . A tu se’t queda cara de pòquer, emets un sospir, contenint-te, i preferixes no eixir a la palestra. I penses com de bo és viatjar, penses en allò de la «integració» i rius per no plorar; penses en la faena que queda per fer; penses que els de fora no nos trauran , perquè els de dins ja s’encarreguen de fer-ho. (Text actualitzat en juliol de 2024)

Es[p]aña una nación, Cataluña uana mierda De l’autor de la pintada deduïxc dos coses: 1) És un mal espanyol, que no sap escriure el nom del seu país (ni tampoc el artículo indeterminado «una») 2) És independentista (i això sí que no ho sospita...)

En 2011, en plena era de la informació en el primer món, quan l’oferta d’entreteniment i informació s’està amplificant en centenars de canals de TV, ràdio, webs, blogs i xàrcies socials per a la satisfacció dels ciutadans lliures, els polítics dirigents d’un xicotet país exercixen pressió per tancar l’emissió d’un canal de televisió. I encara que parega incomprensible en un país democràtic, ho conseguixen. Aixina, com si vixquérem en una dictadura, el govern decidix a quina informació poden tindre accés els ciutadans i a quina no. Eixe canal no emetia porno a l’hora de berenar, ni baralles il·legals de vale tudo . El pecat que cometia és que la llengua que es parlava en les seues sèries, informatius i pel·lícules no agradava als dirigents d’eixe govern. Eixa llengua els feia nosa, i no volien que el poble la sentira, la parlara ni l’escriguera, i eixe canal era un element subversiu que calia eliminar. Això és real i ha passat ací i hui. I eixe canal té nom, i és TV3. Mentres en la TDT ...

El viatger s’acosta al taulell de l’aeroport. Com que va oblidar fer el check-in en línia quan va comprar el bitllet per internet, ara la política de la companyia l’obliga a pagar un extra per a poder facturar la maleta, cosa que haurà de fer en una altra taquilla, que l’hostessa de terra li assenyala amb el dit: «Ha de fer-ho allí i després tornar ací. No caldrà que torne a fer cua, passe directament». Un poc emprenyat amb la companyia però més amb ell mateix ―ha volat moltes voltes i sap com funciona el baix cost, ¿com se n’ha pogut oblidar?―, fa com li han indicat. Paga en un estand que hi ha a uns pocs metres d’allí i refà el camí cap al taulell a on està la senyoreta d’abans. Quan passa per davant de les desenes de viatgers que s’han posat a la cua durant la seua absència, u d’ells l’increpa: « ¡Perdona, que aquí estamos haciendo cola! ». El viatger es fa càrrec de l’enuig del senyor i, tan amable i suaument com pot ―amb una mà al pit i l’altra amb la palma oberta en direcció al ...

Pareix mentira, però en 2011 encara hi ha en València una escola pública que ostenta en les seues sengles portes l’escut de l’ Espanya franquista ―un règim dictatorial que acabà fa més de trenta anys―, amb l’àguila de Sant Joan i el lema Una grande y libre . Un símbol que cada dia els xiquets veuen; que no hauria d’estar a les portes d’un centre educatiu, sinó en un museu.

Exigir els nostres drets, una revolució silent, permanent . ¿Una causa perduda? Una vegada més l’ús social de la llengua, el deute pendent; poder viure en valencià en València sense ser observat com un espantall, un monstre, un friqui. Tan sols ser entés, per favor, clames en silenci a voltes. En la palestra política dels mitjans de comunicació catalans sempre posen el mateix exemple: u que demana un tallat i el cambrer no l’entén. M’ha passat, això del tallat. I quan demane si en el plat de falàfel pot posar arròs, la cambrera es violenta de sobte i amb to defensiu m’amolla: —Por favor háblame en castellano porque no sé qué me estás diciendo, si eso es valenciano o qué es. Efectivament, com sospitaves, és valencià. I tranquil·la, que no mossega. Ni el valencià ni el marcià que està parlant-lo, que només vol dinar en el teu restaurant. Ella no arriba a verbalitzar la disculpa, per descomptat, però alguna cosa se li ha regirat dins, perquè en tornar del taulell canvia d’actitud i m’acab...

En el gimnàs, estic dret damunt d’un  step , recolzant les puntes dels peus i fent un moviment tranquil, amunt i avall, per a exercitar els bessons. Per a no perdre l’equilibri, estire els braços a banda i banda, recolze les mans sobre dels suports de la màquina de  bench press  (pressió sobre banc horitzontal) que tinc davant. En l’espill del final de la sala veig reflectida la meua imatge, una figura amb forma de Crist crucificat. Des d’ací puc abraçar amb la mirada la part de la sala a on estan els discs, les barres i les manuelles per a alçar pes lliure. Hi ha dos tipos grans i forçuts a la meua dreta. A u el reconec, és una bona peça: fa uns anys, en un altre gimnàs, vaig presenciar com contava, tot desvanit, com havia pegat una punyada a un xicot per fumar un porro en els vàters de la discoteca a on ell treballava de guarda de seguretat. L’altre és un xic moreno, guapot ―tot s’ha de dir―, amb ulls grans i marrons, mandíbula i nas prominents i barba de dos dies. Una ...

De la mà d’un guia de Fil per randa , recorrem carrers que creia que coneixia, però que en realitat només havia xafat a mitges. Perquè jo els conec d’una manera molt concreta: he passat per allí només unes hores nocturnes de la meua joventut, sempre en els mateixos llocs, que en quasi tots els casos ―que la veritat sure― eren bars i pubs. I est home tan simpàtic està fent una cosa que m’enxisa: me mostra els noms , les cares i les vides ―a sovint llarguíssimes― d’estos edificis i carrers que abans jo em mirava amb nocturnitat i curiositat mai satisfeta (com quan vullc conéixer l’obra d’un novel·liste i no acabe de trobar l’oportunitat de començar un llibre seu). Ens explica edificis i cantonades que potser abans nosaltres, engolfats en la nostra pròpia existència, miràvem com si només estigueren allí per a nosaltres, sense pensar que estem ací de passada i que estes pedres han vist passar uns quants segles: pedres sobre les quals moros s’enfilaren amb un nuc a la gola veent com els cri...

Un guardabosc que cala foc al bosc. Un mestre d’escola que abusa sexualment d’un xiquet. Un escorta que davant l’alto el foc i el cessament de les bombes, es queixa que no té faena. Fets lamentables i realitats cruels. A voltes preferiries no haver vist les notícies.

Renfe és un exemple de desídia lingüística. ¿Tant costava consultar el diccionari? No és cap novetat la manca flagrant de rigor lingüístic que, per error o per deixadea, mostren algunes empreses i institucions valencianes en l’ús del valencià. Això en el cas que gasten esta llengua (cosa positiva, però no justifica que ho facen malament). Podríem parlar, en l’àmbit privat, d’establiments o centres comercials , però la cosa és especialment greu quan parlem d’ajuntaments o diputacions, que teòricament disposen de personal que vigila que els texts estiguen ben redactats. Esta despreocupació es reflectix en multitud de faltes d’ortografia fàcilment evitables o en traduccions literals i absurdes del castellà. Si pensem en empreses de transport com ara Renfe (en teniu un exemple dalt i vos en podria mostrar uns quants més) o EMT, que estenen els seus cartells pertot (marquesines, estacions...), la quantitat de texts deficients i confusos escampats per ciutats i pobles es multiplica. I això e...

L'altre dia em va arribar este vídeo que em va cridar bastant l'atenció. Pareix que els impagaments per part de la Generalitat (de més d'un any) als actors de doblatge a valencià, junt amb la davallada en el pressupost per a eixa activitat (un 70%!) està fent estralls en el sector. De 14 estudis que fan doblatge al valencià, un ja ha tancat i altres dos han realitzat expedients de regulació d'ocupació. Pareix que a partir del setembre la cosa anirà a més. El Col·lectiu de Professionals del Doblatge (format per uns 500 dobladors) es queixa que per força han de buscar-se altres treballs, fins i tot en altres comunitats. Fossant per la web, per si fora poc, trobes les picabaralles entre professionals. Mireu ací l'escrit de la secció sindical CGT-RTVV que parla en nom de l' AAPV (Associació d’Actors i Actrius professionals Valencians) i que deixa en mal lloc el CPD. Davall hi ha la corresponent resposta del president del col·lectiu. Independentment d'això, sob...

Les parets parlen i poques vegades ho fan innocentment. De fet, sovint censuren o fins i tot tracten d’intimidar. En eixe sentit, hi ha un parell de carrers a Burjassot que són dignes de menció. En la primera foto veem esta pintada que dona suport a les joventuts del GAV ( Grup d’Acció Valencianista ), que és ―segons diuen ells― una Entidad fundada en 1977 por la defensa de la lengua, cultura e idiosincrasia valenciana . Això sonaria molt bonic si no fora perquè en realitat les joventuts de tan digna entitat estan llunt de ser uns erudits, estudiosos o simplement amants de la cultura: són més prompte uns jóvens alterats que no passen dels díhuit anys i que, a crits (crits en castellà, és clar) es dediquen a intimidar i a boicotejar qualsevol manifestació o acte catalanista o que simplement es faça en valencià, especialment quan està organitzat per una altra acció, Acció Cultural del País Valencià. (I ja em perdonareu que “compare” una amb l’altra. Per cert, no deixa de ser curiós que l...

En este país, quan es planteja un dubte lingüístic sobre el valencià, tot el món, conega o no l ’ idioma, diu la seua amb paraules vehements i una seguretat absoluta en ell mateix, com qui posseïx la veritat absoluta. A més, la gent sol simplificar de manera que resposta consistix en dos úniques opcions possibles, oposades l’una a l’altra. Ja sabeu de què parle: ¿Hem de dir este o aquest , juí o judici ,  pebrera o pimentó , artista o artiste , graó o escaló , us o vos , dos o dues , eixir o sortir , homes o hòmens , faena o feina ? Davant de  solucions  excloents, no és estrany que el que comença sent un dubte innocent suscite discussions acarnissades i porte a sovint a conclusions  desgavellades i massa  categòriques. Això genera desconfiança en els parlants insegurs, que poden acabar abandonant el valencià en certs àmbits i adoptant el castellà, que no els dona problemes.  La polarització en les opinions sobre la llengua és tan gran que a vegad...

Arriba Setmana Santa a València ciutat i l’EMT –l’empresa d’autobusos urbans– amplia alguns horaris i modifica el trajecte d’algunes línies. Altres inclús queden eliminades perquè es preveu que no hi haurà prou usuaris. Algunes de les modificacions poden provocar molèsties per als usuaris, però vaja, s’entén que retallen d’ací i que amplien d’allà. Ara, lo que ja no s’entén és que any rere any cometen les mateixes faltes d’ortografia en la seua retolació. Pascua ja n’és tot un clàssic, que no escriuen maig amb q , com toca. Proveu, proveu de queixar-vos o simplement de notificar-los l’error, amb un correu electrònic... voreu com, quan contesten (s'ho prenen amb calma) vos entretindran amb excuses de mal pagador.

Huit de la vesprada. Vestidors del gimnàs . Hora punta. Uns deu hòmens més o manco, uns més primets, uns altres més fornits, se visten amb roba neta o es despullen de la bruta, trauen o fiquen roba en els armariets. El més grandàs del lloc (no un xic guaixat , no, sinó un jagant, hipermusculat, unflat, d’esquena blanca i rosada, peluda, bíceps com a dos caps, monyo rapat i cap quadrat, mandíbula prominent i barba de quatre dies) li parla en veu alta a un altre xicot que, des de dins les dutxes, assentix, respon de tant en tant, amb monosíl·labs, als comentaris del forçut. «¿ Tú no tienes niños ? Pff aún tienes suerte, ¿sabes? Así quisiéramos estar todos. Yo el otro día nano, tú flipa nano, mi suegro que le dice a mi mujer... le dice que si no dedico tiempo a los niños... ¿Sabes o qué nano? Chivándose ahí como si estuvieramos en el parvulario, ¿Sabes? ¿Que somos niños, o qué? Mira yo porque estaban los niños delante... que son pequeños, ¿sabes? ¿Qué estamos, en el parvulario o qué, nano...

Situació 1: Incomprensions diàries Restaurant i cafeteria amb decoració interior molt cool del carrer José Gascó Oliag, Campus de Blasco Ibáñez, València. Quatre i mitja d’una vesprada tranquil·la. M'adrece a la cambrera, que té uns vint anys: ―Hola, ¿teniu sucs? Respon ràpid, amb un to neutre i sense moure un múscul de la cara: ― ¿Y eso qué es? Situació 2: Rigor nul Un missatge sonor recorre el poble, a tot volum: « Bando del ayuntamiento: per motius de millores en el subministrament de l'aigua en el municipi de Alfafar , es procedirà al tall del mateix hui, vint-i-u de septembre [ ? ] , de les dotze a les dos de la matinada. »

Un cas real, ha passat hui. Biblioteca de Ciències Eduard Boscà, al Campus de Burjassot (Universitat de València). Època d'exàmens, està oberta 24 hores. Entre les sis i les set de la vesprada sona la melodia de tres notes de la megafonia, que anuncia un avís. Una veu masculina, seriosa i clara, sense vacil·lar, declama la següent frase, que retrona en cada sala, en cada despatx, al vestíbul principal: « Silencio, por favor, silencio, o os voy a mandar a todos a tomar por el culo ». No és un error, una broma o una equivocació pels nervis d'algun treballador descontent. Al llarg de la vesprada ha sonat una, dos i fins a tres vegades. I què dir...

Com sabeu, perquè ha sigut notícia, durant les darreres setmanes han tingut lloc les  oposicions a professorat de secundària  de diverses especialitats. Pot ser que, com jo, tingau coneguts que han aprovat i que, amb sort, han conseguit plaça. Enhorabona als dos que conec, que segur que seran uns excelentíssims professors.  El tractament que s’ha donat al fet en periòdics i en televisió em deixa estupefacte. Alguns mitjans, en lloc d’informar estrictament sobre el celebrable esdeveniment que suposa una nova fornada de mestres i professors en les escoles públiques, s’han dedicat a desprestigiar una vegada més i de manera gens subtil els docents, i, amb això, l’educació pública. No puc pensar altra cosa després de llegir les notícies en les quals es destaca, per damunt de tot, la suposada falta de vocació de molts dels examinands, i el fet que molts es decidixen a opositar a docents com a conseqüència de la crisi, per una necessitat peremptòria de tindre un treball fix......